En la novela ‘Las muertas’, obra publicada originalmente en 1977 y ahora felizmente recuperada, el desaparecido escritor mexicano Jorge Ibargüengoitia rellena, gracias a la ficción, los huecos de la historia oficial de un sórdido caso verídico ocurrido en su país: el de Las Poquianchis, tres hermanas que regentaban burdeles en los que torturaban, esclavizaban y asesinaban a las prostitutas.
Cuando Juan Rulfo publicó Pedro Páramo en 1955 Bajo el volcán, de Malcolm Lowry, ya llevaba ocho años de vida. La historia de la literatura mexicana del siglo XX no olvida estas dos estaciones literarias de parada obligada, superadas las fronteras lingüísticas y eso tan dudoso de acotar y que lleva el nombre de literaturas nacionales. De la economía expresiva asentada en la contención de los murmullos de Pedro Páramo al despilfarro turbulento del sentido en oleadas encadenadas y sin fin de Bajo el volcán. Ambas novelas provocan un efecto de voces colectivas imaginarias que se cruzan en oropeles de realidad. O de cómo la ficción construye el sentido.
Si hay algún escritor que pueda acercarse a esos dos gigantes de la literatura del siglo XX en el ensamblaje de voces cruzadas, de historias que cuentan la voz de uno o más fantasmas, vivos o muertos, si hay alguien que es capaz de jugar con la perspectiva narrativa creando un tono de aparente objetividad –falsa, claro está– en busca de una supuesta verdad colectiva, si hay alguien con una vida silenciosa y convertida en mito al instante como fueron las de Rulfo y Lowry, ese alguien es Jorge Ibargüengoitia (Guanajuato, México, 1928 – Madrid, 1983).
LA MATERIA PRIMA / En Ibargüengoitia la búsqueda de lo mexicano lo lleva no tanto a un cuestionamiento crítico de la Historia cuanto a una imaginativa y constante reescritura de las historias que pueblan el país y, antes que nada, de cómo se cuentan esas historias. Y es aquí donde Las muertas, publicada originalmente en 1977 y felizmente recuperada ahora, alcanza gran parte de sus logros. La materia prima que Ibargüengoitia quiso cuestionar fue la historia oficial de Las Poquianchis: el sórdido caso verídico de las madrotas que, gracias a la repercusión que tuvo el caso en las crónicas de la prensa de la época, descubrió al mundo burdeles con prostitutas en régimen de esclavitud y algunas enterradas tras ser asesinadas. Uno puede pensar en Truman Capote y su A sangre fría, aunque aquí el propósito sea ocupar los huecos que la historia real tenía y rellenarlos con el discurso ficcional de un portentoso narrador que constantemente afirma «Podemos imaginar que…» o «Para describir esta incógnita hay varias versiones que apuntan a motivos que son como ramas que brotan de una misma raíz…». Ibargüengoitia lo consigue gracias a una certera recreación literaria del discurso periodístico y jurídico que provoca en el lector una suerte de asombro que no cesa.
VÍCTIMAS Y VERDUGOS / Pero hay más. Porque en Las muertas Ibargüengoitia llevó a buen puerto la enseñanza de James Joyce y de William Faulkner: más decisiva que la historia que se cuenta es el modo en que se narra. Las idas y venidas en la historia de las hermanas Baladro, dueñas de los prostíbulos, se convierten en incesantes discontinuidades de una narración que huye como del diablo de la linealidad clásica haciendo que el lector se sienta también como el impasible narrador convertido en demiurgo organizador de una caleidoscópica narración. La novela privilegia múltiples discursos (los de las víctimas, los de los verdugos, los de los testigos, los de los policías) que consiguen cuestionar los primigenios de aquella historia oficial, el periodístico y el jurídico, para venir a decir que solo la ficción consigue completar la realidad. Y de qué modo.
LAS MUERTAS
Jorge Ibargüengoitia
RBA. 174 páginas. 16 €
Torna a les llibreries l’obra de Jorge Ibargüengoitia sobre un cas real de crims en prostíbuls
A la novel·la ‘Las muertas’, obra publicada originalment el 1977 i ara feliçment recuperada, el desaparegut escriptor mexicà Jorge Ibargüengoitia omple, gràcies a la ficció, els buits de la història oficial d’un sòrdid cas verídic ocorregut al seu país: el de las Poquianchis, tres germanes que regentaven bordells on torturaven, esclavitzaven i assassinaven les prostitutes.
Quan Juan Rulfo va publicar Pedro Páramo el 1955 Sota el volcà, de Malcolm Lowry, ja comptava amb vuit anys de vida. La història de la literatura mexicana del segle XX no oblida aquestes dues estacions literàries de parada obligada, superades les fronteres lingüístiques i això tan dubtós de delimitar i que porta el nom de literatures nacionals. De l’economia expressiva basada en la contenció dels murmuris de Pedro Páramo al malbaratament turbulent del sentit en onades encadenades i sense fi de Sota el volcà. Les dues novel·les provoquen un efecte de veus col·lectives imaginàries que s’encreuen en oripells de realitat. O de com la ficció construeix el sentit.
Si hi ha algun escriptor que es pugui acostar a aquests dos gegants de la literatura del segle XX en l’acoblament de veus encreuades, d’històries que narren la veu d’un fantasma o més, vius o morts, si hi ha algú que és capaç de jugar amb la perspectiva narrativa creant un to d’aparent objectivitat –falsa, és clar– a la recerca d’una suposada veritat col·lectiva, si hi ha algú amb una vida silenciosa i convertida en mite a l’instant com van ser les de Rulfo i Lowry, aquest algú és Jorge Ibargüengoitia (Guanajuato, Mèxic, 1928 – Madrid, 1983).
LA MATÈRIA PRIMERA / En Ibargüengoitia la recerca de la mexicanitat el porta no tant a un qüestionament crític de la Història quant a una imaginativa i constant reescriptura de les històries que poblen el país i, abans que res, de com es narren aquestes històries. I és aquí on Las muertas, publicada originalment el 1977 i feliçment recuperada ara, assoleix gran part dels seus èxits. La matèria primera que Ibargüengoitia va voler qüestionar va ser la història oficial de les Poquianchis: el sòrdid cas verídic de les madrotas que, gràcies a la repercussió que va tenir el cas en les cròniques de la premsa de l’època, va descobrir al món bordells amb prostitutes en règim d’esclavitud i algunes enterrades després de ser assassinades. Un pot pensar en Truman Capote i el seu A sang freda, encara que aquí el propòsit sigui ocupar els buits que tenia la història real i omplir-los amb el discurs ficcional d’un portentós narrador que constantment afirma «Podemos imaginar que…» o «Para describir esta incógnita hay diversas versiones que apuntan a motivos que son como ramas que brotan de una misma raíz…». Ibargüengoitia ho aconsegueix gràcies a una encertada recreació literària del discurs periodístic i jurídic que provoca en el lector una mena de sorpresa que no cessa.
VÍCTIMES I BOTXINS / Però no s’acaba aquí. Perquè a Las muertas Ibargüengoitia va portar a bon port l’ensenyament de James Joyce i de William Faulkner: més decisiva que la història que s’explica és la manera en què es narra. Les anades i vingudes en la història de les germanes Baladro, propietàries dels prostíbuls, es converteixen en incessants discontinuïtats d’una narració que fuig com del dimoni de la linealitat clàssica fent que el lector se senti també com l’impassible narrador convertit en demiürg organitzador d’una calidoscòpica narració. La novel·la privilegia múltiples discursos (els de les víctimes, els dels botxins, els dels testimonis, els dels policies) que aconsegueixen qüestionar els primigenis d’aquella història oficial, el periodístic i el jurídic, per venir a dir que només la ficció aconsegueix completar la realitat. I de quina manera.
LAS MUERTAS
Jorge Ibargüengoitia
RBA. 174 pàgines. 16 €
Comentarios recientes