BARCELONA
Cuando un periodista francés le preguntó a Picasso cuál era la relación entre el arte y el sexo, la respuesta no se hizo esperar: «Es lo mismo». Por entonces, el pintor ya había descubierto los grabados japoneses de la época Edo (1603-1867), especialmente los de tema erótico (shunga). Lo que no se sabía era el alcance del impacto que aquellas escenas explícitamente sexuales y cargadas de deseo llegaron a tener en el artista, probablemente el mismo impacto que tendrán en el público que visite a partir de hoy la exposición Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa en el Museu Picasso.
Durante toda su vida, el pintor conservó una colección de 61 obras maestras de grabadores japoneses que hasta hoy, y pese a las toneladas de literatura sobre su vida y su obra, era prácticamente desconocida. Gracias a una investigación iniciada por el Museu Picasso, se han podido reunir 19 estampas shunga de esta colección, que se han dispuesto a modo de diálogo –entre paredes oscuras y bajo una luz tenue que invita a la intimidad– con 27 grabados y 11 dibujos eróticos del pintor. Los paralelismos en el punto de vista, la composición, el estilo y la fijación en los órganos sexuales confirman que Picasso, como Degas, Van Gogh y Toulouse-Lautrec, fue víctima del influjo de estas imágenes.
Nadie sale ileso después de ver uno de los grabados japoneses más célebres, Bussejadora i pop (1814), de Katsushika Hokusai, en el que un monstruoso pulpo hace estremecer de placer a una mujer. Parecería que, aquí sí, una imagen vale más que mil palabras, pero no. La traducción del texto estampado es igual o mejor que el dibujo: una de las mejores transcripciones que se han hecho de un orgasmo femenino. Al lado de esta obra de Hokusai, las versiones que hizo Picasso del mismo tema, Dona i pop (1903) y Le Maquereau (1902-3), palidecen.
Toda la obra de Picasso, como su vida, estuvo teñida de erotismo. Sin embargo, la carga sexual más evidente está en su obra de juventud y al final de su vida. Hasta los años 60, no mostraría el coito a la manera shunga, distorsionando los cuerpos en posturas imposibles para apreciar mejor la penetración. Algunos de sus grabados más explícitos pertenecen a la serie Rafael i la Fornarina (1968), en la que el pintor casi nonagenario se añade a la escena como voyeur. A finales de los años 70 estos grabados se exhibieron en París, en una sala cerrada bajo llave para evitar que los requisase la policía. Años después se mostraron en Madrid y algunos fueron víctimas de la ira de un público que, en lugar de sentirse animado por aquellas escenas, se sintió profundamente ofendido.
MANUAL DE SEXO / «Estos grabados del siglo XVII y XVIII son un modelo de como debería vivirse la sexualidad», dijo ayer el director del Museo Picasso, Pepe Serra. Pese a lo que podría parecer, la mayoría de las obras no retratan escenas de burdel, sino la actividad sexual de la gente corriente. Hace 300 años, estas imágenes ya corrían de mano en mano entre jóvenes, ancianos, hombres y mujeres de todas las clases sociales. Fue la primera expresión gráfica de la sensualidad japonesa y desde entonces pocos cuadros han expresado tan intensamente el placer sexual, especialmente de la mujer. Como dijo el escritor Ihara Saikaku en 1686: «La vida humana es limitada, pero la pasión amorosa es inagotable».
UNA EXPOSICIÓ RELACIONA L’OBRA DEL CREADOR MALAGUENY AMB LES IMATGES QUE EL VAN INSPIRAR
El Museu Picasso desvela l’origen de la pulsió més eròtica del pintor
- • ‘Imatges secretes’ encara antigues estampes japoneses amb peces de l’autor de tema sexual
- • Els gravats i dibuixos de l’artista empal·lideixen amb la gran càrrega sensual de les obres nipones
BARCELONA
Quan un periodista francès va preguntar a Picasso quina era la relació entre l’art i el sexe, la resposta no es va fer esperar: «És el mateix». Aleshores, el pintor ja havia descobert els gravats japonesos de l’època Edo (1603-1867), especialment els de tema eròtic (shunga). El que no se sabia era l’abast de l’impacte que aquelles escenes explícitament sexuals i carregades de desig van arribar a tenir en l’artista, probablement el mateix impacte que tindran en el públic que visiti a partir d’avui l’exposició Imatges secretes. Picasso i l’estampa eròtica japonesa al Museu Picasso.
Durant tota la seva vida, el pintor va conservar una col·lecció de 61 obres mestres de gravadors japonesos que fins avui, i malgrat les tones de literatura sobre la seva vida i la seva obra, eren pràcticament desconegudes. Gràcies a una investigació començada pel Museu Picasso, s’han pogut reunir 19 estampes shunga d’aquesta col·lecció, que s’han disposat a manera de diàleg –entre parets fosques i sota una llum tènue que invita a la intimitat– amb 27 gravats i 11 dibuixos eròtics del pintor. Els paral·lelismes en el punt de vista, la composició, l’estil i la fixació en els òrgans sexuals confirmen que Picasso, com Degas, Van Gogh i Toulouse-Lautrec, va ser víctima de la influència d’aquestes imatges.
Ningú en surt il·lès després de veure un dels gravats japonesos més cèlebres, Bussejadora i pop (1814), de Katsushika Hokusai, en què un monstruós pop fa estremir de plaer una dona. Semblaria que, aquí sí, una imatge val més que mil paraules, però no. La traducció del text estampat és igual o millor que el dibuix: una de les millors transcripcions que s’han fet d’un orgasme femení. Al costat d’aquesta obra de Hokusai, les versions que va fer Picasso del mateix tema, Dona i pop (1903) i Le Maquereau (1902-1903), empal·lideixen.
Tota l’obra de Picasso, com la seva vida, va estar tenyida d’erotisme. No obstant, la càrrega sexual més evident es troba en la seva obra de joventut i al final de la seva vida. Fins als anys 1960 no va mostrar el coit a la manera shunga, distorsionant els cossos en postures impossibles per apreciar millor la penetració. Alguns dels seus gravats més explícits pertanyen a la sèrie Rafael i la Fornarina (1968), en què el pintor gairebé nonagenari s’afegeix a l’escena com a voyeur. A finals dels anys 1970 aquests gravats es van exhibir a París, en una sala tancada amb clau per evitar que els requisés la policia. Anys després es van mostrar a Madrid i alguns van ser víctima de la ira d’un públic que, en lloc de sentir-se animat per les escenes, es va sentir profundament ofès.
MANUAL DE SEXE / «Aquests gravats del segle XVII i XVIII són un model de com s’hauria de viure la sexualitat», va dir ahir el director del Museu Picasso, Pepe Serra. Malgrat el que pot semblar, la majoria de les obres no retraten escenes de bordell, sinó l’activitat sexual de la gent corrent. Fa 300 anys, aquestes imatges ja corrien de mà en mà entre joves, avis, homes i dones de totes les classes socials. Va ser la primera expressió gràfica de la sensualitat japonesa i des d’aleshores pocs quadros han expressat tan intensament el plaer sexual, especialment de la dona. Tal com va dir l’escriptor Ihara Saikaku el 1686: «La vida humana és limitada, però la passió amorosa és inesgotable».
Comentarios recientes