Nuevos retos de la trata de personas

TRABAS A LA ESCLAVITUD DEL SIGLO XXI

Dos nuevos casos de desarticulaciones de redes de trata de personas en tan solo dos semanas han vuelto a llamar la atención sobre este grave fenómeno delictivo. Grave, porque esta actividad criminal, al ser la más lucrativa –por delante del tráfico de armas y de drogas–, se desarrolla en el marco de organizaciones criminales con mucho poder y capacidad de corrupción, actuando a nivel global y poniendo continuamente a prueba la efectividad de los mecanismos represivos del Estado. Pero, sobre todo, grave, puesto que, al utilizar a sus víctimas como objetos de explotación económica, supone un atentado a la dignidad humana, lo que ha permitido hablar de la trata como la esclavitud del siglo XXI.

Las estrategias diseñadas hasta ahora han fracasado. El fenómeno nos plantea nuevos retos que deben afrontarse con la máxima urgencia. En primer lugar, urge diseñar un abordaje coordinado entre todos los agentes, públicos y privados, dedicados a luchar contra la trata. Hasta ahora los cuerpos de seguridad del Estado y las distintas oenegés han venido trabajando sin coordinar sus esfuerzos, creando grandes obstáculos. Entre ellos, que los diferentes agentes implicados hayan intervenido con absoluto desconocimiento de los recursos personales y materiales de los que disponía el resto; que se haya generado multiplicación de esfuerzos para abordar los mismos casos; que no se hayan coordinado adecuadamente las diferentes intervenciones policiales y asistenciales; que no se haya derivado correctamente a las víctimas o que no se haya dado una respuesta coherente por parte de todos los agentes concurrentes. En definitiva, la ausencia de un contacto formalizado entre todos ellos ha provocado una falta de eficacia en su labor, pero, sobre todo, un daño enorme a su finalidad última: ofrecer una asistencia integral a las víctimas.
Todos estos problemas se agravan en un contexto político-administrativo como el de Catalunya, donde conviven diferentes administraciones con competencias no siempre bien definidas y con distintos cuerpos de seguridad con competencia sobre aspectos parciales de abordaje de la trata.
Se trataría de construir redes y protocolos de colaboración entre todos ellos en la línea de lo que –en algunas iniciativas ya consolidadas en algunos territorios, como Venecia– se viene denominando trabajo multiagencial. Las mismas Naciones Unidas, en el Protocolo de Palermo, recomiendan que cada Estado considere la posibilidad de cooperar con organizaciones no gubernamentales y demás sectores de la sociedad civil con el objetivo no solo de luchar de forma más eficaz en la prevención y represión del fenómeno, sino de dotar a las víctimas de una verdadera protección integral, optimizando todos los recursos para ofrecerles un alojamiento adecuado, el asesoramiento e información necesarios y la asistencia médica y psicológica que requieren. Incluso el mismo convenio del Consejo de Europa sobre la lucha contra la trata de seres humanos –ratificado recientemente por España– obliga a adoptar medidas destinadas a instaurar o reforzar la coordinación en el ámbito nacional entre las diferentes instancias responsables de la prevención y de la lucha contra la trata. En este ámbito está todo por hacer, puesto que en este país no existe esta cultura de trabajo multiagencial, los cuerpos policiales son poco propensos a colaborar con los otros y se mira con recelo la labor de las oenegés. Sin embargo, alguna iniciativa, como puede ser la reciente constitución de la Xarxa Catalana sobre la Trata de Persones, que reúne a más de 15 entidades y a los Mossos d’Esquadra con ese fin, permite augurar que empezamos a ir por el buen camino.
El segundo reto es que esta labor de trabajo en red fije como objetivo fundamental la consideración de las personas objeto de trata como víctimas del delito y no como infractoras de la ley de extranjería. Nuestro sistema legal tiende a expulsar a estas mujeres y los permisos de residencia solo se otorgan si colaboran con la justicia en la denuncia de las redes. La protección de los derechos de las víctimas debe ser la guía del nuevo libro de ruta. La necesidad de una aproximación fundamentada en los derechos humanos ha sido sugerida por el Alto Comisionado para los Derechos Humanos de las Naciones Unidas y reiterada en muchos textos internacionales.

Interesa destacar en este punto que la perspectiva de derechos humanos es éticamente imprescindible por tratarse de víctimas de un crimen gravísimo, pero también porque –como concluyó la reunión del grupo de expertos sobre trata de mujeres y niñas, celebrada en Nueva York, en el 2002– en aquellos países en los que se está apostando por esta línea se ha demostrado que es mucho más efectiva para la prevención y persecución del fenómeno. Las víctimas colaboran más en los procesos y evitan su recaída en las redes cuando están asistidas y protegidas, especialmente en lo concerniente a un alojamiento seguro, asistencia médica y psicológica, permisos de residencia y asesoramiento legal.

* Profesor de Derecho Penal de la UAB.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=690411&idseccio_PK=1498

TRAVES A L’ESCLAVITUD DEL SEGLE XXI

Nous reptes del tràfic de persones

  1. • L’absència d’un contacte formalitzat entre els agents implicats provoca una falta d’eficàcia

Dos nous casos de desarticulacions de xarxes de tràfic de persones en només dues setmanes han tornat a cridar l’atenció sobre aquest greu fenomen delictiu. Greu, perquè aquesta activitat criminal, al ser la més lucrativa –més que el tràfic d’armes i de drogues–, es desenvolupa en el marc d’organitzacions criminals amb molt poder i capacitat de corrupció, que actuen en l’àmbit global i posen contínuament a prova l’efectivitat dels mecanismes repressius de l’Estat. Però, sobretot, greu perquè la utilització de les seves víctimes com a objectes d’explotació econòmica suposa un atemptat a la dignitat humana, cosa que ha permès parlar del tràfic com de l’esclavitud del segle XXI.

Les estratègies dissenyades fins ara han fracassat. El fenomen ens planteja nous reptes que s’han d’afrontar amb la màxima urgència. En primer lloc, és urgent dissenyar un abordatge coordinat entre tots els agents, públics i privats, dedicats a lluitar contra el tràfic. Fins ara els cossos de seguretat de l’Estat i les diferents oenagés han estat treballant sense coordinar els seus esforços, i han creat grans obstacles. Entre aquests, que els diferents agents implicats hagin intervingut amb absolut desconeixement dels recursos personals i materials de què disposava la resta; que s’hagi generat una multiplicació d’esforços per abordar els mateixos casos; que no s’hagin coordinat adequadament les diferents intervencions policials i assistencials; que no s’hagi derivat correctament les víctimes o que no s’hagi donat una resposta coherent per part de tots els agents concurrents. En definitiva, l’absència d’un contacte formalitzat entre tots ha provocat una falta d’eficàcia en la seva tasca, però, sobretot, un perjudici enorme de la seva finalitat última: oferir una assistència integral a les víctimes.
Tots aquests problemes s’agreugen en un context politicoadministratiu com el de Catalunya, on conviuen diferents administracions amb competències no sempre ben definides i amb diferents cossos de seguretat amb competència sobre aspectes parcials d’abordatge del tràfic.
Es tractaria de construir xarxes i protocols de col·laboració entre tots en la línia del que –en algunes iniciatives ja consolidades en alguns territoris, com Venècia– s’ha denominat treball multiagencial. Les mateixes Nacions Unides, al Protocol de Palerm, recomanen que cada Estat consideri la possibilitat de cooperar amb organitzacions no governamentals i altres sectors de la societat civil amb l’objectiu no només de lluitar de manera més eficaç en la prevenció i repressió del fenomen, sinó de dotar les víctimes d’una verdadera protecció integral i optimitzar tots els recursos per oferir-los un allotjament adequat, l’assessorament i la informació necessaris i l’assistència mèdica i psicològica que requereixen. Fins i tot el mateix conveni del Consell d’Europa sobre la lluita contra el tràfic d’éssers humans –ratificat recentment per Espanya– obliga a adoptar mesures destinades a instaurar o reforçar la coordinació en l’àmbit nacional entre les diferents instàncies responsables de la prevenció i de la lluita contra el tràfic. En aquest àmbit està tot per fer, ja que en aquest país no existeix aquesta cultura de treball multiagencial, els cossos policials són poc propensos a col·laborar amb els altres i es mira amb recel la tasca de les oenagés. No obstant, alguna iniciativa, com pot ser la constitució recent de la Xarxa Catalana sobre el Tràfic de Persones, que reuneix més de 15 entitats i els Mossos d’Esquadra amb aquesta finalitat, permet augurar que comencem a anar pel bon camí.
El segon repte és que aquesta tasca de treball en xarxa fixi com a objectiu fonamental la consideració de les persones objecte de tràfic com a víctimes del delicte i no com a infractores de la llei d’estrangeria. El nostre sistema legal tendeix a expulsar aquestes dones i els permisos de residència només s’atorguen si col·laboren amb la justícia en la denúncia de les xarxes. La protecció dels drets de les víctimes ha de ser la guia del nou llibre de ruta. La necessitat d’una aproximació fonamentada en els drets humans ha estat suggerida per l’Alt Comissionat per als Drets Humans de les Nacions Unides i reiterada en molts textos internacionals.

Interessa destacar en aquest punt que la perspectiva de drets humans és èticament imprescindible pel fet que es tracta de víctimes d’un crim gravíssim, però també perquè –tal com es va concloure a la reunió del grup d’experts sobre tràfic de dones i nenes, celebrada a Nova York, el 2002– en aquells països on s’està apostant per aquesta línia s’ha demostrat que és molt més efectiva per a la prevenció i persecució del fenomen. Les víctimes col·laboren més en els processos i se se n’evita la recaiguda a les xarxes quan estan assistides i protegides, especialment en allò concernent a un allotjament segur, assistència mèdica i psicològica, permisos de residència i assessorament legal.

* Professor de Dret Penal de la UAB.

Share
Marcar el Enlace permanente.

Comentarios en FaceBook:

Deja un comentario