LA REAPARICIÓN DEL GOLFISTA TRAS SU TRATAMIENTO POR LA ADICCIÓN AL SEXO
Los psicólogos ponen en entredicho la eficacia de los tratamientos milagrosos para superar la adicción al sexo como el que acaba de culminar el golfista Tiger Woods
Quizá, afirman, esas terapias solo sean una manera de obtener un buen dinero de personajes ricos en apuros
Todos los psicólogos consultados coinciden: o el golfista Tiger Woods ha sido vilmente timado o no es un adicto al sexo, sino un simple marido infiel que se presenta como víctima ante una sociedad tan puritana como la estadounidense. Seis semanas de terapia parecen a todas luces insuficientes para rehabilitarlo de un trastorno tan complejo como la hipersexualidad. La psicóloga Marga Carreño, especialista en adicciones sociales, lo tiene claro: “Un programa completo dura tres años, sin garantía absoluta de cura. En menos tiempo no se puede hacer nada más que sacar dinero a los ricos. A una terapia de este tipo se llega motivado y consciente de la fatiga inmensa que te espera. Pero muchos famosos van a un hotelito un poco especial y montan su farsa para redimirse ante la opinión pública”.
La adicción al sexo es algo mucho más serio. A las consultas llegan hombres que se masturban 30 veces al día, ya sin eyacular y lacerándose el pene. O que visitan páginas porno 14 horas diaria. O que se gastan millones en líneas eróticas. O que arruinan su vida familiar porque se pasan las horas en los prostíbulos, consumando citas anónimas sin parar o entregados al turismo sexual. El sexo les procura segundos de placer y horas de sufrimiento. En la novela Asfixia, el escritor estadounidense Chuck Palahniuk describe el mundo de los adictos al sexo: “Es gente a la que le das la mano a diario. Ni feos ni guapos. Te subes en el ascensor con ellos. Te sirven café. Te rompen la entrada del cine. Te ingresan los cheques. Te dan de comulgar”.
Todos necesitan mucho tiempo para salir del abismo, así que cuando Michael Douglas, David Duchovny, Pelé o Hugh Grant abandonan ufanos esas clínicas milagrosas, los más listos sospechan que se trata de una estrategia para mantener sus contratos publicitarios y los más torpes se preguntan por qué ellos no pueden sanar en tiempo récord. Tiger Woods salió a pedir perdón, como si hubiera ofendido a la sociedad y lo ocurrido no fuera solo asunto suyo. Un elemento más de confusión para los verdaderos enfermos, los mórbidamente retraídos o los excesivamente banales, en una heterogénea gama que va del onanismo incontenible a la pederastia, del donjunaismo feroz al voyeurismo obsesivo, del exhibicionismo a la violación.
Analicemos el programa que, según la prensa, ha seguido Woods en la clínica Pine Grove Behavioral Health and Addiction Service de Hattiesburg (Misisipí), después de que su esposa, Elin Nordegren, descubriera sus infidelidades y le destrozara el Cadillac con un palo de golf.
La primera fase del tratamiento duró 48 horas y consistió en un diagnóstico por medio de un test de 45 preguntas disponibles en www.sexhelp.com. La segunda fase, el llamado Programa de tratamiento residencial, consistió en una terapia psicoanalítica con sesiones individuales, grupales y clases de psicoeducación. En la tercera fase mantuvo una consulta médica semanal, terapia de comportamiento cognitivo, trabajo empírico de trauma y mecanismos para prevenir recaídas. Luego llegó el Disclosure day (día de las revelaciones) en presencia de su mujer. Y ya está. Unas lágrimas, unos fármacos, un cheque de 46.000 dólares y a casa.
Ahora comparémoslo con el fatigoso trabajo al que se enfrentan los sexoadictos en el Centro para el Tratamiento y la Rehabilitación de Adicciones Sociales (Cetras) de Valladolid, un centro pionero dirigido por el doctor Blas Bombín. Un médico de 54 años, casado y con tres hijos, que prefiere mantener el anonimato, describe así su titánica lucha contra la adicción: “No quiero venir a la terapia, porque me da vergüenza mirar a la cara a los compañeros y a los psicólogos, pero también es una liberación. Llevo un año y medio y empiezo a entender qué me pasa. Mi desorden se manifiesta en un ciclo compulsivo de preocupación, ritual, desesperación y culpa. No podía dejar de masturbarme a todas horas con pornografía en internet. Cada vez siento menos miedo, menos temblores, menos mono. Aún me queda un largo trabajo para que mi voluntad sea más grande que la tentación. Pero he vuelto a hacer el amor con mi mujer, para lo que estuve incapacitado. He desenterrado capas de mi infancia, he visualizado cómo usaba el sexo solitario para enaltecer mi ánimo. La adicción sexual básicamente es egoísmo y debilidad. El adicto al sexo se obsesiona en satisfacer sus necesidades a costa de los que le rodean”.
Según el doctor Patrick Carnes, el primero en hacer una investigación exhaustiva con mil adictos sexuales, este trastorno esconde la misma falta de autoestima y debilidad emocional que otras adicciones sociales, como el alcohol, el juego, las compras o el móvil. “El problema –indica el doctor Bombín– es que un alcohólico no puede volver a probar una gota ni un ludópata puede volver a jugar, pero ¿y un adicto al sexo? Para muchos es la mayor preocupación cuando entran. El objetivo, que solo se logra con perseverancia y compromiso, es recuperar una vida sexual normal”.
LA REAPARICIÓ DEL GOLFISTA DESPRÉS DEL TRACTAMENT PER L’ADDICCIÓ AL SEXE
Teràpia sexual, segons Tiger
- • Els psicòlegs posen en dubte l’eficàcia dels tractaments miraculosos per superar l’addicció al sexe com el que acaba de culminar el golfista Tiger Woods
- • Potser, afirmen, aquestes teràpies només són una manera d’obtenir uns bons diners de personatges rics en problemes
Tots els psicòlegs consultats coincideixen: o el golfista Tiger Woods ha estat vilment estafat o no és un addicte al sexe, sinó un simple marit infidel que es presenta com a víctima davant d’una societat tan puritana com la nord-americana. Sis setmanes de teràpia semblen clarament insuficients per rehabilitar-lo d’un trastorn tan complex com la hipersexualitat. La psicòloga Marga Carreño, especialista en addiccions socials, ho té clar: “Un programa complet dura tres anys, sense garantia absoluta de curació. En menys temps no es pot fer res més que treure diners dels rics. A una teràpia d’aquest tipus s’hi arriba motivat i conscient de la fatiga immensa que t’espera. Però molts famosos van a un hotelet una mica especial i munten la seva farsa per redimir-se davant de l’opinió pública”.
L’addicció al sexe és un problema molt més seriós. A les consultes hi arriben homes que es masturben 30 cops al dia, ja sense ejacular i amb el penis encetat. O que visiten pàgines porno 14 hores diàries. O que es gasten milions en línies eròtiques. O que arruïnen la seva vida familiar perquè es passen les hores als prostíbuls, consumant cites anònimes sense parar o entregats al turisme sexual. El sexe els proporciona segons de plaer i hores de patiment. A la novel·la Asfíxia, l’escriptor nord-americà Chuck Palahniuk descriu el món dels addictes al sexe: “És gent a qui dónes la mà diàriament. Ni guapos ni lletjos. Puges a l’ascensor amb ells. Et serveixen cafè. Et trenquen l’entrada del cine. T’ingressen els xecs. Et donen la comunió”.
Tots necessiten molt temps per sortir de l’abisme, així que quan Michael Douglas, David Duchovny, Pelé o Hugh Grant abandonen ufanosos aquestes clíniques miraculoses, els més llestos sospiten que es tracta d’una estratègia per mantenir els seus contractes publicitaris i els més innocents es pregunten per què ells no es poden curar en un temps rècord. Tiger Woods va sortir a demanar perdó, com si hagués ofès la societat i el que va passar no fos només cosa seva. Un element més de confusió per als autèntics malalts, els mòrbidament retrets o els excessivament banals, en una heterogènia gamma que va de l’onanisme incontenible a la pederàstia, del donjoanaisme ferotge al voyeurisme obsessiu, de l’exhibicionisme a la violació.
Analitzem el programa que, segons la premsa, ha seguit Woods a la clínica Pine Grove Behavioral Health and Addiction Service de Hattiesburg (Mississipí), després que la seva dona, Elin Nordegren, descobrís les seves infidelitats i li destrossés el Cadillac amb un pal de golf. La primera fase del tractament va durar 48 hores i va consistir en un diagnòstic per mitjà d’un test de 45 preguntes disponibles a www.sexhelp.com. La segona fase, l’anomenat Programa de tractament residencial, va consistir en una teràpia psicoanalítica amb sessions individuals, grupals i classes de psicoeducació. A la tercera fase va mantenir una consulta mèdica setmanal, teràpia de comportament cognitiu, treball empíric de trauma i mecanismes per prevenir les recaigudes. Després va arribar el Disclosure day (dia de les revelacions) en presència de la seva dona. I ja està. Unes llàgrimes, uns fàrmacs, un xec de 46.000 dòlars i cap a casa.
Ara comparem-lo amb l’esforç esgotador a què s’enfronten els sexoaddictes al Centre per al Tractament i la Rehabilitació d’Addiccions Socials (Cetras) de Valladolid, un centre pioner dirigit pel doctor Blas Bombín. Un metge de 54 anys, casat i amb tres fills, que prefereix mantenir l’anonimat, descriu així la seva titànica lluita contra l’addicció: “No vull venir a la teràpia, perquè em fa vergonya mirar a la cara els companys i els psicòlegs, però també és un alliberament. Fa un any i mig que vinc i començo a entendre què em passa. El meu desordre es manifesta en un cicle compulsiu de preocupació, ritual, desesperació i culpa. No podia parar de masturbar-me a totes hores amb pornografia a internet. Cada cop tinc menys por, menys tremolors, menys mono. Encara em queda molt per fer perquè la meva voluntat sigui més gran que la temptació. Però he tornat a fer l’amor amb la meva dona, cosa per a la qual vaig estar incapacitat. He desenterrat capes de la meva infància, he visualitzat com feia servir el sexe solitari per enaltir-me l’ànim. L’addicció sexual bàsicament és egoisme i debilitat. L’addicte al sexe s’obsessiona per satisfer les seves necessitats a costa dels que l’envolten”.
Segons el doctor Patrick Carnes, el primer a fer una investigació exhaustiva amb mil addictes sexuals, aquest trastorn amaga la mateixa falta d’autoestima i debilitat emocional que altres addiccions socials, com ara l’alcohol, el joc, les compres o el mòbil. “El problema –assenyala el doctor Bombín– és que un alcohòlic no pot tornar a tastar una gota d’alcohol i un ludòpata no pot tornar a jugar, però ¿i un addicte al sexe? Per molts és la principal preocupació quan entren. L’objectiu, que només s’aconsegueix amb perseverança i compromís, és recuperar una vida sexual normal”.
