Núria Navarro Periodista
Paula Vip. CARLOS MONTAÑÉS
Assegura un dels seus lleials clients que Paula Vip ennobleix el que alguns en poden dir vicis. Elegant, il·lustrada i amb un desarmant sentit de l’humor, exerceix de comptable als matins i, des de fa cinc anys, treballa en la prostitució de luxe la resta del dia. Un doblet escollit i meditat (ElBlogdePaula.com).
-El meu marit va muntar una empresa que li vaig avalar amb la nòmina. No va anar bé, vaig hipotecar el meu pis, s’acumulaven els deutes…
-Un maldecap econòmic, vaja.
-Un dia vaig sentir al telediari que les putes guanyaven 200 euros diaris. ¡Amb aquests diners pagava el col·legi del meu fill! Mentre recollia els plats, vaig pensar: «¿Jo ho podria fer?».
-I es va respondre que sí.
-M’agrada el sexe i necessitava els diners. ¿Quin era el problema? Aquella tarda, a l’oficina, vaig començar a mirar els anuncis de prostitució als tabloides. Vaig trigar una setmana a organitzar-me, a fer-me les fotos i a saber com em volia publicitar: Sexe intel·ligent i morbós. Seria puta, sí, però faria alguna cosa més que obrir-me de cames a desconeguts.
-La primera vegada deu ser forta.
-¡Al primer client gairebé li pago jo! Moreno, melena recollida, ulls verds, casat, amb fills, autònom.
-No deu ser aquesta, la tònica.
-No me n’he anat mai al llit amb ningú si jo no he volgut. En cinc anys només he dit que no dues vegades. Em va semblar el més honest.
-Vostè és una dona preparada. Podria fer una altra cosa.
-¿Per què? ¡Si és genial! Cobro 300 euros la primera hora; 200, la segona i 100 per l’hora de companyia. Només atenc un client per dia i he conegut gent extraordinària.
-Un diria que és l’últim recurs.
-¿I no és últim recurs treballar en la neteja? Jo com a últim recurs voldria ser Belén Esteban, que cobra 30.000 euros per programa.
-El cos és un temple, diuen.
-¿Què entén per temple? Jo faig gimnàstica, menjo sa, estic més controlada mèdicament que mai. El sexe és plaer, és joc, et manté viva. És net, no és brut. Naturalment, t’ha d’agradar. Una puta a qui no li agradi el sexe és com una anorèxica fent de crítica gastronòmica. A més, la gent creu que els homes que busquen sexe de pagament se senten amb dret a no sé què, que és una relació de dominació, però la realitat és una altra.
-¿I quina és aquesta realitat?
-Busquen el repòs del guerrer.
-¿Repòs del guerrer?
-Un 80% tenen molta necessitat de ser escoltats, de trobar-se a gust, de riure i rebre alguna carícia. Les dones ens ajuntem una tarda amb les amigues, passem el món per la pedra i tornem a casa com noves. Ells no es comuniquen. Sovint, de les tres hores contractades, el sexe ocupa 15 minuts. Voldrien arribar a casa i sentir-se els reis, i es troben amb dones que han bregat amb els nens, la professió i la intendència, i que no estan per res. Ells saben que davant meu no es parla malament d’una esposa.
-Elles no paguen ni per 15 minuts de sexe.
-¡Jo tinc quatre clientes fixes! I li diré que aprecien la companyia però que mai perdonen el sexe. El sexe entre dones és molt divertit. Els portem un món d’avantatge.
-¿Mai s’ha sentit vexada?-Una vegada em van agredir. En cap moment vaig pensar que sortiria viva d’aquella habitació. No em va deixar un pam del cos sense morats, va estar a punt d’ofegar-me a la piscina privada de la suite. Un psicòpata.
-¿Ho veu? Ell es va sentir amb drets.-No t’agredeix un puter, sinó un membre de la societat que segurament pega a qualsevol dona. S’han d’eliminar prejudicis.
-¿Quins altres prejudicis eliminem?
-La idea que les putes són males mares, arrossegades i jonquis i que els puters són degenerats, bruts, bojos. Som unes treballadores, amb un horari i una vida privada. ¡Ningú ens ha atacat més que les abolicionistes! Tot el que fa olor de sexe els sembla dolent. Segons elles, estem alienades. S’haurien de seure amb les professionals i no amb no sé quin antropòleg que ha fet no sé quin estudi. ¿Per què no van a repartir condons pels polígons i ensenyen a les putes a dir no quan un client els diu que els la vol ficar sense preservatiu?
-Escolti, ¿la seva família sap del seu ofici?
-Aquest Nadal vaig sortir de l’armari. Vaig fer seure els meus germans i els ho vaig explicar. I em van respondre: «¡Quins collons que tens!». No hi va haver judici moral i vaig rebre de les meves cunyades les abraçades més tendres que he rebut mai.
Edició Impresa
Versió en .PDF
Informació publicada en la página 84 de la secció de Contraportada de l’edició impresa del dia 20 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)
