La prostitución en Barcelona: hacia un escenario de derechos

La prostitución en Barcelona: hacia un escenario de derechos

“Las putas también son mujeres, también se organizan, también tienen una voz y por supuesto también tienen derechos, por mucho que a muchos y muchas les incomode”, asegura la concejala de Feminismos del Ayuntamiento de Barcelona

El viernes asistí atónita al inicio de una campaña política contra el Ayuntamiento de Barcelona, una campaña de recogida de firmas de cargos públicos de Catalunya que plantea el rechazo a las políticas de protección de derechos de las trabajadoras del sexo que se está trabajando desde el Ayuntamiento de Barcelona. Este lanzamiento de campaña, en rueda de prensa, ha sido apoyada presencialmente por la presidenta de la Diputación de Barcelona, Mercè Conesa y por las alcaldesas Núria Parlon y Lluïsa Moret, de Santa Coloma y Sant Boi de Llobregat respectivamente.

Esta rueda de prensa no ha sido un acto de defensa de las mujeres. Ha sido un acto partidista y cargado de ligereza. El abordaje de esta problemática no puede hacerse sólo desde el escenario de la comodidad; desde el parapeto de la respetabilidad que disfruta el cargo público es sencillo tratar situaciones complejas como si no lo fueran. El problema es el efecto que producen estas iniciativas. Exactamente lo contrario a lo que dicen defender. La brecha entre los problemas reales de la ciudadanía y las instituciones ha quedado patente el viernes, y lo peor es que, lejos de defender los derechos de las mujeres, ha generado aún más subalternidad y sustrae la dignidad de todo un colectivo, como ellas mismas afirmaban en un comunicado de la Asamblea Pro Derechos Trabajo Sexual de Cataluña.

Nos preocupa el uso estratégico de los derechos de las mujeres por parte de algunos partidos políticos que se han caracterizado precisamente por negar la voz de muchas de estas por el solo hecho de dedicarse profesionalmente al trabajo sexual. Las putas también son mujeres, también se organizan, también tienen una voz y por supuesto, también tienen derechos, por mucho que a muchos y muchas les incomode. Barcelona cuenta con un movimiento de putas feministas potente que ha sido invisibilizado, infantilizado y despreciado históricamente. Para nosotros, sin embargo, son actores imprescindibles a la hora de diseñar estrategias de empoderamiento de las mujeres, y sobre todo, son aliadas firmes en la lucha contra la trata de mujeres con fines de explotación sexual. El argumento persistente de que cualquier estrategia que implique el reconocimiento de los y las trabajadoras sexuales es una forma de normalización de la trata es inaceptable. Barcelona, y todos los gobiernos, deben tener políticas firmes contra la trata y el tráfico pero nunca a costa de los derechos de las mujeres.

De la mano de estas políticas contra la trata hay que apostar pues por los derechos de las que ejercen voluntariamente. En Barcelona hemos aprobado una propuesta para garantizar espacios de trabajo dignos, con condiciones sanitarias y de seguridad y con conexión con los servicios municipales. También estamos facilitando procesos de escucha activa donde las propias trabajadoras sexuales recojan sus necesidades y demandas y las expongan a las instituciones. Asimismo estamos financiando nuevos proyectos para garantizar a todas aquellas que quieran salir de la prostitución itinerarios de empleo no estigmatizadores, y que realmente permitan un cambio cuando así lo decidan.

Estas actuaciones, de forma añadida, deben ir de la mano de políticas que luchen contra la feminización de la pobreza, y desde el gobierno de Barcelona estamos diseñando una estrategia específica con este objetivo. Estas políticas sin embargo, más de fondo, suelen quedar en un segundo plano en el debate sobre la prostitución y en especial en el discurso de quien criminaliza a las mujeres que, sin demasiadas alternativas laborales, deciden prostituirse.

Quiero pedir en este sentido más consistencia y exactitud en los discursos. El nivel municipal no tiene competencias para regular la prostitución otorgando derechos laborales, ni para abolirla. Ahora bien, lo que sí tenemos es la obligación y la capacidad de mejorar las condiciones de vida de las mujeres que la ejercen, de respetar las decisiones de las mujeres, de ofrecer alternativas, y de luchar en coordinación con el resto de administraciones y de actores judiciales y sociales contra la trata con fines de explotación sexual.

En este sentido, creemos que debemos sumar entre todas las fuerzas políticas para poner en marcha medidas estructurales y de cambio que al final reviertan en la defensa de los derechos de las mujeres.

http://www.eldiario.es/catalunya/opinions/prostitucion-Barcelona-escenario-derechos_6_496660346.html

 

La prostitució a Barcelona: cap a un escenari de drets

“Les putes també són dones, també s’organitzen, també tenen una veu i per suposat també tenen drets, per molt a que a molts i moltes els incomodi”, assegura la regidora de Feminismes de l’Ajuntament de Barcelona

El passat divendres vaig assistir atònita a l’inici d’una campanya política contra l’Ajuntament de Barcelona, una campanya de recollida de signatures de càrrecs públics de Catalunya que planteja el rebuig a les polítiques de protecció de drets de les treballadores del sexe que s’està treballant des de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest llançament de campanya, en roda de premsa, ha estat recolzada presencialment per la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa i per les alcaldesses Núria Parlon i Lluïsa Moret, de Sant Coloma i Sant Boi de Llobregat respectivament.

Aquesta roda de premsa no ha estat un acte de defensa de les dones. Ha estat un acte partidista i carregat de lleugeresa. L’abordatge d’aquesta problemàtica no pot fer-se només des de l’escenari de la comoditat; des del parapet de la respectabilitat que gaudeix el càrrec públic és senzill tractar situacions complexes com si no ho fossin. El problema és l’efecte que produeixen aquestes iniciatives. Exactament el contrari al que diuen defensar. La bretxa entre els problemes reals de la ciutadania i les institucions ha quedat palesa el divendres, i el pitjor és que, lluny de defensar els drets de les dones, ha generat encara més subalternitat i sostreu la dignitat de tot un col·lectiu, com elles mateixes afirmaven en un comunicat de l’Asamblea Pro Derechos Trabajo Sexual de Cataluña.

Ens preocupa l’ús estratègic dels drets de les dones per part d’alguns partits polítics que s’han caracteritzat precisament per negar la veu de moltes d’aquestes pel sol fet de dedicar-se professionalment al treball sexual. Les putes també són dones, també s’organitzen, també tenen una veu i per suposat, també tenen drets, per molt a que a molts i moltes els incomodi. Barcelona compta amb un moviment de putes feministes potent que ha estat invisibilitzat, infantilitzat i menyspreat històricament. Per nosaltres, no obstant, són actors imprescindibles alhora de dissenyar estratègies d’empoderament de les dones, i sobretot, són aliades fermes en la lluita contra la tracta de dones amb fins d’explotació sexual. L’argument persistent de que qualsevol estratègia que impliqui el reconeixement dels i les treballadores sexuals és una forma de normalització de la tracta és inacceptable. Barcelona, i tots els governs, han de tenir polítiques fermes contra la tracta i el tràfic però mai a costa dels drets de les dones.

De la mà d’aquestes polítiques contra la tracta s’ha d’apostar doncs pels drets de les que exerceixen voluntàriament. A Barcelona hem aprovat una proposta per tal de garantir espais de treball dignes, amb condicions sanitàries i de seguretat i amb connexió amb els serveis municipals. També estem facilitant processos d’escolta activa on les pròpies treballadores sexuals recullin les seves necessitats i demandes i les exposin a les institucions. Així mateix estem finançant nous projectes per garantir a totes aquelles que vulguin sortir de la prostitució, itineraris d’ocupació no estigmatitzadors, i que realment permetin un canvi quan així ho decideixin.

Aquestes actuacions, de manera afegida, han d’anar de la mà de polítiques que lluitin contra la feminització de la pobresa, i des del govern de Barcelona estem dissenyant una estratègia específica amb aquest objectiu. Aquestes polítiques però, més de fons, solen quedar en un segon terme en el debat sobre la prostitució i en especial en el discurs de qui criminalitza les dones que, sense massa alternatives laborals, decideixen prostituir-se.

Vull demanar en aquest sentit més consistència i exactitud en els discursos. El nivell municipal no té competències per regular la prostitució atorgant drets laborals, ni per abolir-la. Ara bé, el que sí que tenim és la obligació i la capacitat de millorar les condicions de vida de les dones que l’exerceixen, de respectar les decisions de les dones, d’oferir alternatives, i de lluitar en coordinació amb la resta d’administracions i d’actors judicials i socials contra la tracta amb fins d’explotació sexual.

En aquest sentit, creiem que hem de sumar entre totes les forces polítiques per endegar mesures estructurals i de canvi que al final reverteixin en la defensa dels drets de les dones.

http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/prostitucio-Barcelona-cap-escenari-drets_6_496660345.html

Share

Duras críticas vecinales a Colau por la prostitución

  • La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona acusa al gobierno municipal de frivolizar el comercio del sexo

Duras críticas vecinales a Colau por la prostitución

Una prostituta nigeriana trata de llamar la atención de posibles clientes en la Rambla (Llibert Teixidó)

La Federació d’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) acusa alAyuntamiento de frivolizar con la realidad de la prostitución enBarcelona por su propuesta de regular esta actividad siempre que sea voluntaria. En un comunicado inusualmente duro, los vecinos criticaron la participación de la concejal de Ciclo de Vida, Feminismo y LGTBI, Laura Pérez, en un programa de televisión al que también acudieron algunas defensoras de la prostitución y en el que se “contribuyó a normalizar una situación de desigualdad que comporta el sufrimiento y la explotación de miles de mujeres y niñas, muchas de ellas en Barcelona”. Por eso, apremian al equipo de gobierno a elegir entre el modelo neoliberal alemán o el feminista abolicionista sueco y alertan del riesgo de la “prostitucionalización” de la ciudad.

El movimiento vecinal barcelonés, muy vinculado a BComú y a la alcaldesa Ada Colau, está en completo desacuerdo con la distinción que hace Laura Pérez entre las mujeres que ejercen la “prostitución de forma libre y forzosa” y la intención del Ayuntamiento para que aquellas mujeres que ejercen esta actividad desde la libertad tengan “derechos, seguridad y condiciones higiénicas”. La FAVB considera que si hay tráfico de mujeres es porque hay demanda y apunta que cuando se habla de comercio del sexo “la cuestión de la libertad no es pertinente y lo que sí es importante es la igualdad”.

A pesar de que se muestra favorable a que el Ayuntamiento elimine las multes a las mujeres que se prostituyan en la calle, la FAVB es contraria a que se deje de sancionar al cliente. Y considera que con la posible regulación se está trasladando a la opinión pública un mensaje de normalidad por lo que respecta a la compra de servicios sexuales. “Por la puerta de atrás, se instala de hecho un modelo de relaciones que certifica un privilegio ancestral de los hombres”.

El pasado mes de noviembre el Ayuntamiento aprobó una propuesta de Ciutadans para empezar a preparar una normativa sobre la prostitución voluntaria. Fue en ese momento cuando se acordó modificar la actual ordenanza para dejar de sancionar a las prostitutas que ejercen en la calle. Lo cierto es que la normativa no ha servido para reducir la presencia de este colectivo ni para luchar contra las mafias internacionales que comercian con sexo. Esta es una de las razones que esgrime el equipo de gobierno para elaborar un nuevo marco normativo –con las limitaciones que puede tener el Ayuntamiento en esta materia– con el que dotar de derechos a estas mujeres. La alcaldesa Ada Colau en la conferencia celebrada el pasado miércoles en el Col·legi de Periodistes, abordó también la cuestión de la prostitución. En ningún momento utilizó el término “regulación”, pero sí instó a ­trabajar sosegadamente y contar con la opinión de este colectivo “como actores y no como sujetos pasivos”.

La FAVB, sin embargo, considera que el Ayuntamiento parece sólo contar con la opinión de las “putas indignadas” –colectivo a favor de regular la actividad–, mientras silencia a “chinas, nigerianas, rumanas…. el grueso de las mujeres prostituidas”. Considera que no hay diferencias entre una chica nigeriana prostituida en las Ramblas o explotada en un discreto burdel del Eixample.

Por eso, reclaman que se elabore una encuesta rigurosa para saber cuántas mujeres son prostituidas en Barcelona y en qué condiciones. También reiteran su petición de participar en el consejo asesor del servicio municipal Abits. La FAVB reclama al Ayuntamiento coraje para mirar a la realidad cara a cara y no contentarse con discursos fáciles y que tranquilizan la conciencia de la opinión pública.

El comunicado es especialmente crítico con la concejal Pérez y la permisividad ante las declaraciones de Clarissa Velocci, portavoz de Genera, que aseguró en dicho programa de TV3 “que no se sabe cuántas putas hay”, “quizás todas lo somos” o “el matrimonio es una forma de prostitución”.

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160115/301411262777/criticas-colau-prostitucion.html

Dures crítiques veïnals a Colau per la prostitució

  • La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona acusa el govern municipal de frivolitzar el comerç del sexe

Dures crítiques veïnals a Colau per la prostitució

Una prostituta nigeriana prova de cridar l’atenció de possibles clients a la Rambla (Llibert Teixidó)

La Federació d’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona ( FAVB) acusal’Ajuntament de frivolitzar la realitat de la prostitució a Barcelona per la seva proposta de regular aquesta activitat sempre que sigui voluntària. En un comunicat inusualment dur, els veïns van criticar la participació de la regidora de Cicle de Vida, Feminisme i LGTBI, Laura Pérez, en un programa de televisió al qual també van anar algunes defensores de la prostitució i en el qual es “va contribuir a normalitzar una situació de desigualtat que comporta el patiment i l’explotació de milers de dones i nenes, moltes d’elles a Barcelona”. Per això, apressen l’equip de govern a triar entre el model neoliberal alemany i el feminista abolicionista suec, i alerten del risc de la “ prostitucionalització” de la ciutat.

El moviment veïnal barceloní, molt vinculat a BComú i a l’alcaldessa Ada Colau, està en complet desacord amb la distinció que fa Laura Pérez entre les dones que exerceixen la “prostitució de manera lliure i les que ho fan de manera forçosa”, i la intenció de l’Ajuntament que les dones que exerceixen aquesta activitat des de la llibertat tinguin “drets, seguretat i condicions higièniques”.

La FAVB considera que si hi ha tràfic de dones és perquè hi ha demanda, i apunta que quan es parla de comerç del sexe “la qüestió de la llibertat no és pertinent, i el que sí que és important és la igualtat”.

Malgrat que es mostra favorable que l’Ajuntament elimini les multes a les dones que es prostitueixin al carrer, la FAVB és contrària que es deixi de sancionar el client. I considera que amb la possible regulació s’està traslladant a l’opinió pública un missatge de normalitat pel que fa a la compra de serveis sexuals. “Per la porta del darrere s’instal·la de fet un model de relacions que certifica un privilegi ancestral dels homes”.

El mes de novembre passat l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una proposta de Ciutadans per començar a preparar una normativa sobre la prostitució voluntària. Va ser en aquell moment quan es va acordar modificar l’actual ordenança per deixar de sancionar les prostitutes que exerceixen al carrer. El cert és que la normativa no ha servit per reduir la presència d’aquest col·lectiu ni per lluitar contra les màfies internacionals que comercien amb el sexe. Aquesta és una de les raons que esgrimeix l’equip de govern per elaborar un nou marc normatiu –amb les limitacions que pot tenir l’Ajuntament en aquesta matèria– amb el qual es pugui dotar aquestes dones de drets.

L’alcaldessa Ada Colau, en la conferència celebrada dimecres passat al Col·legi de Periodistes, va abordar també la qüestió de la prostitució. En cap moment no va utilitzar el terme “regulació”, però sí que va demanar que es treballi assossegadament i que es tingui en compte l’opinió d’aquest col·lectiu “ com a actors i no com a subjectes passius”.

La FAVB, tot i això, considera que l’Ajuntament sembla que només té en compte l’opinió de les Prostitutes Indignades –col·lectiu a favor de regular l’activitat–, mentre silencia “les xineses, les nigerianes, les romaneses…. el gruix de les dones prostituïdes”. Considera que no hi ha diferències entre una noia nigeriana prostituïda a la Rambla o explotada en un discret bordell de l’ Eixample.

Per això, reclama que s’elabori una enquesta rigorosa per saber quantes dones són prostituïdes a Barcelona i en quines condicions. També reiteren la seva petició de participar en el consell assessor del servei municipal Abits. La FAVB reclama a l’Ajuntament coratge per mirar la realitat cara a cara i no acontentar-se amb discursos fàcils i que tranquil·litzen la consciència de l’opinió pública.

El comunicat és especialment crític amb la regidora Pérez i la permissivitat davant les decla­racions de Clarissa Velocci, ­portaveu de Genera, que va as­segurar en l’esmentat programa de TV3 “que no se sap quantes ­putes hi ha, potser totes ho som” o “el matrimoni és una forma de prostitució”.

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160115/301411258507/criticas-prostitucion-colau.html

Share

Psicologia, màrqueting… De debò vols ser prostituta?

El curs introductori al món de la prostitució comença amb èxit de participació

Barcelona

Paula Vip, creadora del curs. / GIANLUCA BATTISTA

“Per què et vols dedicar a la prostitució?, insisteixo… De debò vols ser prostituta? Has pensat en els inconvenients? Estàs preparada per ser puta?”. Aquests són els quatre primers interrogants amb què ha començat aquest matí el polèmic curs organitzat per l’Associació de Professionals del Sexe (Aprosex) en el qual es pretén professionalitzar totes aquelles persones que decideixin fer el salt i convertir-se en prostitutes professionals.

“No se n’ha anat ningú, i això que ho comencem pintant molt cru; us informem que això és difícil però totes s’han quedat”, assegurava avui Paula Vip, la presidenta de l’associació, professora del curs i “puta professional” amb més de vuit anys d’exercici. L’associació ha decidit impartir el curs de manera intensiva, ja que hi ha alumnes procedents de les dues Castelles, Andalusia, Madrid i Galícia que s’han desplaçat fins a Barcelona per assistir a les classes de Paula Vip i de la psicòloga clínica Cristina Garaizábal.

“Aquesta feina no la pot fer qualsevol, cal ser fort, sentir-se bé, saber portar la batuta… Ets la teva pròpia cap i has de saber seguir el teu negoci, tenir caràcter per imposar-te, has de reunir una sèrie de condicions que si no es compleixen no t’hi pots dedicar”, explica la Paula. Sap impartir lliçons i ho fa davant l’alumnat. Aquesta és la primera vegada en què un noi decideix apuntar-se al curs. És madrileny i ha viatjat fins a Barcelona per rebre les classes. La Paula està orgullosa de trobar-se amb el seu primer alumne: “Si et passeges pel carrer detectes fàcilment una puta, però no un prostitut”. Tot i així, la professional considera que el curs és tan vàlid per a “putes com per a prostituts, ja que la manera de tractar els clients i saber imposar-te és exactament la mateixa”.

Parlem d’hisenda,de Seguretat Social,  de donar-se d’alta d’autònoms

La tarda és llarga i és el moment de tractar temes delicats psicològicament, com “la manera de fugir de l’estigma puta”. També s’ensenyen petits trucs sexuals. El colofó final està dedicat a les persones més avesades a les matemàtiques: “Parlem d’hisenda, de Seguretat Social, de donar-se d’alta d’autònoms… Temes de màrqueting per ensenyar com has de treballar en el teu propi negoci”.

El primer curs sobre prostitució d’Espanya es tornarà a repetir al gener. Ha estat molt criticat, però Paula Vip té clar que allò que ensenya compleix una funció per a les persones que decideixen endinsar-se en el món de la prostitució i se senten perdudes: “Aquells que ens critiquen haurien de respectar la llibertat individual de cadascuna de nosaltres i no ho fan”.

http://cat.elpais.com/cat/2014/11/15/catalunya/1416065731_381097.html

Share

Una associació de prostitutes imparteix un curs a novelles

La crisi augmenta la demanda de dones que desitgen aprendre l’ofici. “Pensen que som ignorants”, explica una prostituta

Paula Vip creadora del curs d’iniciació a la prostitució. / Gianluca Battista

Paula Vip és el seu àlies laboral. Té 42 anys, és catalana i es defineix com a elegant, discreta, educada i “puta”. També és la presidenta de l’Asociació de Professionals del Sexe (Aprosex) i la inventora de l’únic curs de prostitució que s’imparteix a Espanya. Dissabte Paula tornarà a allliçonar, al costat de la psicòloga clínica Cristina Garaizábal, 25 alumnes perquè es converteixin en “putes professionals”. Tot això en un només un cap de setmana i per 50 euros. Vip assegura que amb la crisi hi ha una sobreoferta de dones que exerceixen la prostitució i considera el seu curs com a imprescindible per endinsar-se en aquest sector.

La presidenta d’Aprosex deixa clar en primer lloc que el seu treball no té absolutament res a veure amb l’activitat que realitzen les dones a les quals s’obliga a prostituir-se: “Això és tràfic d’éssers humans i hi ha d’intervenir ràpidament la policia”.

Malgrat això, Paula denuncia que està donada d’alta en el règim d’autònoms com a treballadora sexual però en canvi no té drets: “Les autoritats pensen que les putes som ignorants i els molestem”. A Aprosex hi ha associades que es prostitueixen al carrer i que són aquí “perquè volen i han de seguir pactant espais i horaris amb els ajuntaments”.

Parlem d’hisenda, de Seguretat Social, de donar-se d’alta d’autònoms

El lletrat representant de l’organització feminista Clara Campoamor, David del Castillo, ha defensat el curs de l’associació Aprosex ja que “es tracta de dones que es prostitueixen per voluntat pròpia sense cap tipus de coacció i se’ls dóna uns coneixements útils per a l’exercici d’aquesta activitat”.

“La crisi ha provocat una sobreoferta que ha rebentat les tarifes del mercat i hi ha molta nena amb molta falta de professionalitat”, assegura Vip. La presidenta d’Aprosex vol que les persones que comencen en el sector del sexe de pagament tinguin molt clar que “la prostituta no és una víctima, els homes paguen però no per això manen”. Paula Vip compara la relació de la prostituta amb el client com la que s’exerceix amb un metge, un arquitecte o un advocat: “Jo sóc la que et dic quant temps tens de tractament, en quin lloc es construirà la casa o si et portaré el cas o no… qui decideix és la professional ja sigui una scort de luxe o treballi en ple carrer”. El curs comença recordant a les alumnes si serveixen o no serveixen per a la professió. “Totes arribem aquí per diners, però t’ha d’agradar el sexe i has de ser capaç de fer-ho amb desconeguts”, afirma. A més, és important que no caiguis en l’“estigma de puta, en cal fugir i sentir-te orgullosa amb el que fas”. També s’ensenyen petits trucs per evitar l’apatia quan s’apropa el moment de fer un servei. A més, hi ha un gran capítol dedicat a la solidaritat entre companyes i al màrqueting de la prostitució.

http://cat.elpais.com/m/cat/2014/11/13/catalunya/1415912798_592916.html

Share

el Periódico: “VULL SER PUTA”

image

“VULL SER PUTA”

La crisi ha multiplicat l’ingrés en l’ofici de dones catalanes, que abans del cataclisme econòmic eren una raresa. El col·lectiu de treballadores sexuals Aprosex ha decidit combatre les incerteses de les principiants amb un màster accelerat, dissabte que ve, a Barcelona.

NÚRIA NAVARRO

Conxa Borrell (de cara), 'escort' i promotora del curs 'Prostitució: nocions bàsiques per a la professionalització', i una de les cursetistes.

Conxa Borrell (de cara), ‘escort’ i promotora del curs ‘Prostitució: nocions bàsiques per a la professionalització’, i una de les cursetistes.

Aquí no fem apologia de la prostitució. Tampoc parlem de treballadores sexuals que lucren tercers.Ens limitem a la descripció clínica d’un fet: en els últims quatre anys, una quantitat gens menyspreable de dones del país que abans podien afrontar factures i ara no, han entrat -o estudien fer-ho- en la prostitució de manera lliure i independent. I expliquem que, davant aquesta dada estadística, un col·lectiu de veteranes de l’ofici, Aprosex, per fraternitat i activisme, imparteixen dissabte que ve un curs exprés dirigit a les indecises, les principiants i fins i tot les perfeccionistes sobre tot el que s’ha de saber del negoci.

«Estan entrant en la professió noies tremendament joves, d’entre 18 i 23 anys, i més grans de 50», explica Conxa Borrell,escort des de fa set anys i presidenta d’Aprosex. Les joves s’hi apunten per pagar els estudis o ajudar la família i, «en general, no estan preparades per ser professionals de gairebé res»; mentre que la majoria de les madures hi ingressen perquè no troben feina. «Són dones que tot just han estat amb un home -el seu marit-, però que tenen un mercat perquè són tendres, saben com tractar una falta d’erecció i estan per la feina»,il·lustra.

43% d’autòctones

L’augment d’oferta nacional el certifica també un dels socis fundadors de PhotoEscorts, el portal espanyol d’anuncis de freelancesmés important amb preus superiors a 150 euros l’hora (durant el Mobil World Congress, per exemple, distribueix un volum de 10.000 trucades a Barcelona): «Quan vam obrir la web el 2006, la majoria d’anuncis eren de noies llatinoamericanes i les d’aquí eren l’excepció cobejada; però des de fa un parell d’anys l’augment ha sigut espectacular. Un 43% del total de professionals donades d’alta aquest any són autòctones, davant del 38% del mateix període de l’any anterior, que al seu torn va superar el precedent».

 

Al gestor de PhotoEscorts també li consta que són estudiants i dones que s’han quedat sense feina. Entre les universitàries, apunta, s’està estenent com un fenomen viral les casual scorts, molt consolidades a Londres. «Són noies que han crescut amb les xarxes socials, que són més atrevides i que eventualment es guanyen uns quants diners -400 o 500 euros a l’hora- només durant les fires i els congressos».

És un conjunt de dones que opten per l’exercici lliure de la prostitució, una cosa que no solament no és delicte, sinó que reconeix el Protocol de Palerm de l’ONU, subscrit per Espanya. «Escullen fer de putes, com escollirien ser caixeres de súper. Ningú somia de petita ser una caixera de súper, ¿oi? -qüestiona Borrell-.

 

Doncs tampoc somia ser puta. No és una ­cosa vocacional. Però, en cas de prendre la decisió, és necessari saber unes quantes coses perquè no se sentin perdudes, com al principi em va passar a mi».

La veu de l’experiència

El que li va passar a ella, a Conxa Borrell, va ser el següent. Era comptable, esposa i mare. El seu marit va muntar una empresa que va acabar en bancarrota. Havien hipotecat la casa. Les obligacions econòmiques l’asfixiaven. I un dia, rentant plats, va sentir en un telediari una notícia relacionada amb el sexe de pagament. «Hi ha prostitutes que guanyen 200 euros al dia», va fluir des del televisor mentre l’aigua s’emportava l’espuma del Mistol clavegueró avall. Amb aquests diners podia pagar el col·legi del seu fill, va fer comptes. Es va preguntar si podria fer-ho, i en una setmana va organitzar el seu nou negoci. «Sexe intel·ligent i morbós», va posar a l’anunci. Paula Vip seria el seu nom de batalla. La primera vegada, assegura, no sabia ni per on començar. «Algun dia, intentaré evitar el trago a altres», es va prometre ja llavors, quan Zapatero deia que el país anava de perles.

I ara ha arribat el dia. Perquè fa dos anys va sortir de l’armari. Ho va explicar a la seva família i el seu estar al món es va normalitzar. I perquè està decidida a plantar cara a l’abolicionisme que posa el membret de «carn en venda» a totes les putes sense sentir els seus arguments; a defensar l’ofici, a condemnar les xarxes i qualsevol tipus de tràfic –«només faltaria»– i a intentar millorar les condicions de les seves col·legues presents i futures. Això explica que dissabte imparteixi el curs exprés Prostitució: nocions bàsiques per a la professionalització (www.aprosex.com), juntament amb Cristina Garaizábal, psicòloga clínica amb 30 anys d’experiència en el món del sexe de pagament i cofundadora del col·lectiu Hetaira de Madrid. I, de moment, el comentari majoritari de les cursetistes apuntades és un alleujat «¡per fi algú ens vol ensenyar!», assegura l’encarregada de fer les inscripcions.

 

La primera lliçó del màster és capital: saber si realment vols ser puta.«Perquè una cosa és la fantasia i una altra, la realitat». Hi han de donar una i mil voltes. «Insistirem en els inconvenients -explica Borrell-.

 

Han de saber que la contrapartida a guanyar diners ràpids, per exemple, és mentir al teu entorn més íntim sobre la procedència d’uns diners que no tenen explicació». Ella mateixa va ocultar al seu fill i als seus germans la seva vida paral·lela esborrant les empremtes com un paranyer canadenc.

D’altra banda, la condemnada crisi ha abaixat les tarifes. Montserrat Neira, de 53 anys, prostituta de lliure elecció des del 1989 i autora del llibre Una mala mujer, explica que els preus actuals estan lluny de quan va començar. «L’any 1989 estar en un pis d’11 del matí a 9 de la nit significava endur-se a casa el milió de pessetes (6.000 euros). Avui, com a màxim, en pots treure 3.000 nets», assegura. En part, per la recessió, que afecta les butxaques del client com a qualsevol, però també, com subratllen des del portal PhotoEscorts, per la multiplicació de l’oferta i l’aparició dels anuncis en webs generalistes com LoQUo o Milanuncios, incubadores del low cost de la vida dissoluta.

Després hi ha la qüestió d’encaixar l’estigma social, la consideració general d’estar al costat indecent. «T’enfrontes a la idea preconcebuda que ‘ets-puta-perquè-no-saps-fer-una altra-cosa’ i, per tant, nedes en inseguretat», explica Borrell. Perquè la societat tendeix a cosificar la prostituta. I li diu amb totes les lletres que la seva activitat és degradant. «S’atipen de repetir que totes som esclaves, submises, humiliades i violades; que no pots dir que ‘no’ a les demandes del client, i això és fals», es queixa, molt en la línia de l’escriptora francesa Virginie Despentes, que en el seu llibre Teoria King Kong sosté que aquesta idea d’enviliment generalitzat és tan pertinent com parlar del treball tèxtil mostrant només imatges de nens cosint en soterranis.

El pitjor del pitjor

La psicòloga clínica Cristina Garaizábal, l’altra professora del màster, explica que abans l’ofici estava més penalitzat moralment, però també més estès i, en conseqüència, elles estaven més inserides, «però avui les normatives dictades des de les institucions i la condemna d’un cert sector del feminisme han calat en l’imaginari social i les fa sentir-se el pitjor del pitjor, quan la realitat és així només per a les víctimes de tràfic». Elssímptomes derivats d’aquest estigma són: baixa autoestima, sentiment que ningú et reconeix, desconfiança causada per la doble vida, angoixa a l’hora de negociar, por a la violència.

I davant aquestes fragilitats, l’experta els proposarà un mantra:«Organíza’t, reuneix-te amb altres treballadores sexuals, fes xarxa de solidaritat i lluita pels teus drets». I Borrell, de natural més intensa, va més enllà: «Si és una elecció lliure, no hi ha feina en què la dona s’empoderi tant des del primer minut com el de puta. El client tria entre l’oferta, però les regnes les porta la professional. Això els ha de quedar clar».

 

 

Gust pel sexe

Un cop païts els inconvenients -que, com han vist, en són uns quants-, les mestres subratllaran que és primordial que el sexe no els faci fàstic. «Una puta a qui no li agradi el sexe és com una anorèxica que es dediqui a fer crítica gastronòmica»,compara Borrell. «És possible, però ho passarà francament malament». I una vegada no surten pegues, el pas següent és conèixer i reconèixer el propi cos. «Per fer sexe han de buscar el seu propi plaer. És imprescindible que la puta entengui que primer és ella. Ja tindrà després oportunitat de conèixer moltes varietats de penis i de saber com es comporten», diu a la brava.

Després, i no menys important, ve el màrqueting corporatiu. «Lacandidata ha d’oferir alguna cosa amb què se senti forta i poderosa, i exposar-ho de la manera més honesta -enuncia-; si diuen que treballen de 12 a 8, han de complir l’horari; si afirmen que fan 1,70, que així sigui; si publiquen unes fotos de reclam, hi ha un límit tolerable de Photoshop», explica.«No poden enganyar, perquè es perjudiquen a si mateixes i a tot el col·lectiu». I en aquest aspecte, hi ha poca literatura. Des del portal PhotoEscorts els solen enviar consells de com fer-se les fotos i redactar un anunci. «Però no tenen interioritzada la idea de la importància d’invertir en la seva publicitat»,lamenten.

Un cop resoltes la convicció i la promoció, el nivell següent és la importància de la intel·ligència emocional i de l’empatia. «Les putes som llestes, sabem que els diners no es fan amb el cony, perquè en tenen totes les dones del món –diu la mestra–, sinó amb el cap. És fonamental escoltar molt, prestar atenció al client com si fos el més important del món i memoritzar la informació que et doni». Perquè es veu que la gràcia no és fer molts clients, sinó retenir-los, i saber portar cada una de les situacions. «És en això on es veu qui és una bona professional–sentencia–, si no, passes de ser puta a ser bandarra». ¡Déu meu! ¿I quina és la diferència? «La mateixa que entre l’arquitecte que es nega a seguir uns plans sense cap ni peus pel capritx d’un client, o el que tira endavant i ja està».

Plans d’estalvi
I després hi ha les finances –«cada una guarda el que vol, però el que és òptim és destinar un terç a l’estalvi», segons Borrell, recordant una sàvia màxima del seu avi–, i els assumptes legals. L’advocat Fernando Esteban, que ha elaborat el dossier del curs, assegura que «el primer consell legal per a una prostituta que vol treballar amb normalitat i no en el mercat clandestí és donar-se d’alta a la Seguretat Social i a Hisenda. Pagar impostos no només les empara com a treballadores, sinó que també les dignifica».
I és convenient ensenyar-los com fer una cobertura de seguretat.«Elles han de sentir que no estan soles, que si hi ha una agressió es pot denunciar». De manera astuta, el curs servirà de passada per connectar-les, per donar-los l’oportunitat que es reconeguin com a companyes i no com a competidores. «Al principi totes tenim angoixes semblants, com per exemple: ‘Se m’ha buidat un condó a dins, ¿dec haver agafat la sida?’. Crear i estendre relacions entre elles les ajuda a combatre les incerteses».
I després, és clar, vindran els consells mecànics. Perquè en el vici també hi ha d’haver virtut. «Cal professionalitzar-se». I sense titubejos, afegeix: «Perquè un dels treballs de la puta és ensenyar a l’home a ser més bon amant, que se’n vagi a casa seva i sàpiga fer alguna cosa nova a la seva parella. Però nosaltres també arreglem problemes, ¿eh? Una vegada vaig recuperar un NSPP (Només li Serveix Per Pixar). Allò estava mort. Vaig trigar un any, però ho vaig aconseguir. Les rendes se les emportarà la seva companya present o futura. Això és el que realment té preu», diu.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/vull-ser-puta-3105869

RELAT EN PRIMERA PERSONA DE DUES DONES QUE S’HAN APUNTAT AL CURSET / ALEXIA CATALANA 22 ANYS

«LA MEVA MARE I JO VAM ESTAR A PUNT DE PERDRE-HO TOT»

Puc assegurar que el mite que les nenes es fiquen en aquest món perquè no tenen educació ni principis, en el meu cas, és totalment fals. Els meus pares van viatjar molt per Europa i a mi no em va faltar mai res. Fins al dia en què el meu pare ens va abandonar i ens va deixar un préstec hipotecari increïble. Jo tenia 18 anys acabats de fer. La meva mare i jo vam estar a punt de perdre-ho absolutament tot. Sense que ella sabés res, vaig deixar els estudis i em vaig posar a treballar en una feina corrent, però el sou no arribava ni per pagar el deute.

Llavors vaig recordar que una amiga estava en aquest món i vaig pensar: «Si ella ha pogut, jo també podré». Així va ser com vaig començar a ser una escort. Treballant només dos mesos vaig poder estalviar prou per eixugar una gran part dels deutes. Òbviament, la meva mare encara no sap com vaig guanyar els diners. L’hi vaig amagar no perquè m’avergonyís del que feia, sinó perquè ella és una persona molt reservada i molt tancada, i dubto molt que ho entengui.

Després d’aquella experiència, vaig decidir tornar-hi. ¿Per què? Ja no necessitava els diners per als deutes, sinó per finançar-me els estudis. També em vaig adonar que realment m’agradava el que feia. Em venia de gust seguir coneixent homes que m’aportessin més a nivell personal, psicològic i econòmic que els nois de la meva edat, amb qui gairebé no tinc temes de conversa.

No m’he gastat mai els meus ingressos comprant per omplir armaris de roba, ni per sortir de festa els caps de setmana. Sempre he tingut plans de futur. Em segueixo formant, viatjo i sóc feliç podent portar la meva mare a un bon restaurant sense preocupar-me pel compte, tenint la possibilitat d’accedir a una sanitat digna i sense llistes d’espera, podent estudiar sense haver-me de preocupar per la matrícula.

Ara m’he pres un petit descans, però hi tornaré quan acabi una part dels estudis. Es preguntaran, ¿per què t’has apuntat al curs? Perquè les meves ganes d’aprendre no tenen límit. I vull estar més preparada de cara al retorn.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/meva-mare-vam-estar-punt-perdre-ho-tot-3105870

RELAT EN PRIMERA PERSONA DE DUES DONES QUE S’HAN APUNTAT AL CURSET / CHELSEA CATALANA 42 ANYS

«VAIG COMENÇAR AL MAIG I NO TINC GAIRE EXPERIÈNCIA»

«Vaig començar al maig i no tinc gaire experiència»_MEDIA_1

V aig conèixer una professional del sexe, vaig donar voltes a la idea, em vaig organitzar durant tres mesos i vaig començar el maig del 2013. Però vaig desaparèixer entre els mesos d’agost i desembre, i ara torno a arrencar, amb més forces i amb les idees més clares. Però no tinc experiència, no he fet gaires serveis i m’he apuntat al curset per aprendre, sobretot, qüestions administratives, burocràtiques, de màrqueting. Estic elaborant el meu blog -encara no està en línia però es titularà chelsealove-, i encara que les presentacions habituals em semblen avorrides, desconec les estratègies de promoció. També m’interessa com tractar per telèfon els clients, perquè sovint no veus com es pot acabar amb una conversa que no porta enlloc, i tampoc saps molt bé quin to has d’adoptar. Sec, insinuant…

Tampoc resulta fàcil de portar l’ocultació. Encara que vas convivint amb això, no m’interessa que ningú sàpiga qui hi ha darrere de Chelsea. Naturalment hi ha una persona. Una mare de tres fills, sense parella, que va tenir una feina artística i ara porta una empresa relacionada amb la creativitat. Però al principi no em vaig posar en això per un daltabaix econòmic. Tinc els meus deutes, com tothom. Si he de ser sincera, jo vaig començar per plaer. M’agrada el sexe, i si hi ha diners pel mig, resulta més satisfactori. Així que vaig decidir compaginar els dos mons. Però ara que hi he tornat, l’economia pesa més. Necessito més diners. Com que era -i sóc- nova en això, el que personalment més m’angoixa és que em puguin fer mal, que és una cosa que no pots controlar. No vaig a cap domicili, ni a hotels. Em limito a apartaments per hores. I la meva tarifa és de 200 euros l’hora, de moment, perquè el preu és un filtre per descartar clients que no desitjo. Jo busco un perfil cultural mitjà alt, homes i dones amb qui també pugui parlar de música o d’art. Perquè no només són els diners i el sexe. També ho veig com una forma d’enriquiment personal. I això m’exigeix professionalitzar-me. Saber-ne més.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/vaig-comencar-maig-tinc-gaire-experiencia-3105871

Share

Sexo antes de Cristo

Badalona organizará la primera exposición de la neonata alianza de los museos arqueológicos

CARLES COLS
BARCELONA
Hubo un tiempo en el que las catalanas colgaban en las puertas de sus casas obscenos penes de bronce que con un dulce tintineo avisaban cuando llegaban las visitas. A sus maridos, si les vencía la lujuria, se les recomendaba «ir a los burdeles de la ciudad y no tener así que molestar a las esposas de otros hombres». El consejo es de Catón el Viejo. Por la cita queda claro, pues, que la época en cuestión es la romana. No es que Barcino, Baetulo y Tarraco fueran una bacanal. Había normas. Gracias a las comedias de Plauto, por ejemplo, conocemos cuáles eran algunas de las fronteras morales de aquel imperio: «Mientras te apartes de las mujeres casadas, de las viudas, de las doncellas y de los jovencitos, con excepción de los esclavos, haz el amor con quien te plazca». Son esto solo un par de apuntes para hacer boca de la exposición que a partir de diciembre se abrirá al público en el Museu de Badalona con algunos de los más lúbricos tesoros arqueológicos de Catalunya. Hasta entonces, la espera será… ¿excitante?

Xabier Llovera, director del Museu d'Arqueologia de Catalunya, admira el 'Falo de Sasamón', extraordinaria pieza de bronce y con supuestos poderes contra el mal de ojo.

Xabier Llovera, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, admira el ‘Falo de Sasamón’, extraordinaria pieza de bronce y con supuestos poderes contra el mal de ojo. DANNY CAMINAL

En 1986 se inauguró en el Museu Arqueològic de Montjuïc, entonces dependiente de la Diputación de Barcelona, una exposición pretendidamente provocadora. El museu secret. Así se publicitó. En ella se exhibieron por primera vez ante el público piezas inevitablemente almacenadas a cal y canto durante el franquismo, como el Príapo de Hostafrancs, una escultura descubierta en 1848 en un solar de ese barrio de la ciudad con unos atributos descomunales tallados con piedra de la cantera de Montjuïc. Lo que ahora se pretende no es repetir aquel éxito de público. Es mucho más.

Acuciados por la crisis, los mejores museos arqueológicos de Catalunya han dedidido unir sus escasas fuerzas presupuestarias y han creado la Arqueoxarxa. Los objetivos son variados, pero entre ellos despunta el de organizar con una cierta periodicidad exposiciones intinerantes con lo mejor de cada casa. El honor del primer paso será para el Museu de Badalona. Su director, Joan Mayné, será el comisario encargado de ponerle un relato a lo que en Catalunya se conserva de todo aquello que permite conocer los códigos de conducta sexual de los romanos y, por extensión, de los griegos.

En el 2013, el testigo pasará a Gavà, que coordinará una apuesta similar, aunque en su caso con la muerte como hilo argumental. Pero ahora lo que cuenta es el reto que tiene por delante el Museu de Badalona, que va más allá de la seductora contemplación de piezas psicalípticas en bronce, mármol y cerámica, principalmente. La muestra será una buena oportunidad para no olvidar hasta qué punto el cristianismo fue, en cuestión de juegos de cama, tan cataclísmico como el meteorito que se supone que puso fin al reinado de los dinosaurios sobre la Tierra. No es que los romanos fueran unos amorales. Sencillamente sus normas sociales eran otras.

Tómese por ejemplo a Julio César, no solo porque antes de llegar a la cúspide del poder fuera cuestor en Hispania, lo cual acerca el personaje ni que sea geográficamente, sino especialmente porque su biografía de papel couché es ejemplar sobre qué se aceptaba con naturalidad y qué se consideraba indecoroso en la antigua Roma. De él se decía que era el amante de toda mujer casada y la mujer de todo hombre. Vamos, por decirlo como en Espartaco, que alternaba la ingesta de ostras y caracoles.

El caso es que la bisexualidad del vencedor de la guerra de las Galias era aceptada con naturalidad, pero, ¡cuidado!, no el modo en que la practicaba. La manera sumisa en que se entregó al rey Nicomedes no gustó entre sus súbditos, así que las lenguas más hirientes rebautizaron al todopoderoso emperador como La reina de Bitinia.

Badalona, en resumen, se prepara para abrir la ventana a ese pasado que también nos pertenece, aunque lo único que nos queda de él se guarde en museos. Porque Pompeya, lamentablemente, solo hay una. No es que la ciudad romana sepultada bajo las cenizas del Vesubio fuera única en su tiempo, una ciudad de pecado y perdición. Su fortuna es cómo se ha conservado. Es de suponer que entre Barcino y Baetulo también hubo hace más de 2.000 años algún lupanar de fama. Tal vez la desafortunada villa que las obras del AVE han arrasado lo fuera. Porque esa es otra cuestión a destacar que, poco o mucho, la primera gran exposición de la Arqueoxarxa retratará: los romanos eran muy puteros. ¿Cuánto? Hay un detalle que ayudará muy bien a comprender la magnitud de su afición por las colipoterras. Es el siguiente.

De los esquimales se dice que tienen 22 formas distintas para referirse al color blanco. Es tan cotidiano en su entorno que es casi una necesidad. Pues los romanos tenían un nombre para cada tipo de prostitución. Las ambulatarae buscaban clientes en las calles, las prostibulae trabajaban en un local, las delicatae estaban reservadas para senadores y patricios y las bustuariae eran putas de cementerio. Hasta Séneca escribió sobre estas últimas, pero visto que era un moralista, se descarta que se desahogara entre lápidas.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/sexo-antes-cristo-1809365

MOSTRA DE TRESORS ARQUEOLÒGICS AL BARCELONÈS NORD
Sexe abans de Crist
Badalona organitzarà la primera exposició de la neonata aliança dels museus arqueològics

CARLES COLS
BARCELONA
Hi va haver un temps en què les dones catalanes penjaven a les portes de casa seva obscens penis de bronze que amb una dolça dringadissa avisaven quan arribaven les visites. Als seus marits, si els vencia la luxúria, se’ls recomanava «anar als bordells de la ciutat i així no haver de molestar les dones d’altres homes». El consell és de Cató el Vell. Per la cita queda clar, doncs, que l’època en qüestió és la romana. No és que Bàrcino, Baetulo i Tàrraco fossin una bacanal. Hi havia normes, certament. Gràcies a les comèdies de Plaute, per exemple, coneixem quines eren algunes de les fronteres morals d’aquell imperi: «Mentre t’apartis de les dones casades, de les viudes, de les donzelles i dels jovenets, amb excepció dels esclaus, fes l’amor amb qui et plagui». Són només un parell d’apunts per fer boca de l’exposició que a partir del mes de desembre s’obrirà al públic al Museu de Badalona amb alguns dels més lúbrics tresors arqueològics de Catalunya. Fins llavors, l’espera serà… ¿excitant?

Xabier Llovera, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, admira el ‘Fal·lus de Sasamón’, extraordinària peça de bronze i amb suposats poders contra el mal d’ull. DANNY CAMINAL

El 1986 es va inaugurar al Museu Arqueològic de Montjuïc, llavors dependent de la Diputació de Barcelona, una exposició pretesament provocadora. El museu secret. Així es va publicitar. En aquesta mostra es van exhibir per primera vegada davant el públic peces inevitablement emmagatzemades sota pany i forrellat durant el franquisme, com per exemple el Príap d’Hostafrancs, una escultura descoberta el 1848 en un solar d’aquell barri de la ciutat amb uns atributs descomunals tallats amb pedra de la pedrera de la muntanya de Montjuïc. El que ara es pretén no és repetir aquell èxit de públic. És molt més.

Empesos per la crisi, els millors museus arqueològics de Catalunya han decidit unir les seves escasses forces pressupostàries i han creat l’Arqueoxarxa. Els objectius són certament variats, però entre ells despunta clarament el d’organitzar amb una certa periodicitat exposicions itinerants amb el millor de cada casa. L’honor del primer pas correspondrà al Museu de Badalona. El seu director, Joan Mayné, serà el comissari encarregat de posar un relat al que a Catalunya es conserva de tot allò que permet conèixer els codis de conducta sexual dels romans i, per extensió, també dels grecs.

El 2013, el testimoni passarà a Gavà, que coordinarà una aposta similar, tot i que en el seu cas amb la mort com a fil argumental. Però ara el que compta és el repte que té al davant el Museu de Badalona, que va més enllà de la seductora contemplació de peces psicalíptiques de bronze, marbre i ceràmica, principalment. La mostra serà una bona oportunitat per no oblidar fins a quin punt el cristianisme va ser, en qüestió de jocs de llit, tan cataclísmic com el meteorit que se suposa que va posar fi al regnat dels dinosaures sobre la Terra. No és que els romans fossin uns amorals. Senzillament les seves normes socials eren unes altres.

Preneu per exemple Juli Cèsar, no només perquè abans d’arribar a la cúspide del poder va ser qüestor a Hispània, cosa que acosta el personatge encara que només sigui geogràficament, sinó especialment perquè la seva biografia de paper cuixé és exemplar sobre què s’acceptava amb naturalitat i què es considerava indecorós en l’antiga Roma. D’ell es deia que era l’amant de tota dona casada i la dona de tot home. Vaja, per dir-ho com Espartac, que alternava la ingesta d’ostres i cargols.

El cas és que la bisexualitat del vencedor de la guerra de les Gàl·lies era acceptada amb naturalitat, però, ¡alerta!, no la manera com la practicava. La manera submisa en què es va entregar al rei Nicomedes no va agradar entre els seus súbdits, així que les llengües més feridores van rebatejar el totpoderós emperador com la reina de Bitínia.

Badalona, en resum, es prepara per obrir la finestra a aquell passat que també ens pertany, encara que l’únic que ens en queda es guardi en museus. Perquè de Pompeia, lamentablement, només n’hi ha una. No és que la ciutat romana sepultada sota les cendres del Vesuvi fos única en el seu temps, una ciutat de pecat i també de perdició. La seva fortuna és sens dubte com s’ha conservat. S’ha de suposar que entre Bàrcino i Baetulo també hi va haver fa més de 2.000 anys algun bordell de fama. Potser la desafortunada vila que les obres de l’AVE han arrasat ho va ser. Perquè aquesta és una altra qüestió a destacar que, poc o molt, la primera gran exposició de l’Arqueoxarxa retratarà: els romans eren realment molt puters. ¿Quant? Hi ha un detall que ajudarà molt bé a comprendre la magnitud de la seva afició per les meuques. És el següent.

Dels esquimals es diu que tenen 22 formes diferents per referir-se al color blanc. És tan quotidià en el seu entorn que és gairebé una necessitat. Doncs els romans tenien un nom per a cada tipus de prostitució. Les ambulatarae buscaven clients als carrers, les prostibulae treballaven en un local, les delicatae estaven reservades per a senadors i patricis i les bustuariae eren putes de cementiri. Fins i tot Sèneca va escriure sobre aquestes últimes, però vist que era un moralista, es descarta totalment que es desfogués entre làpides.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/sexe-abans-crist-1809365

Share

Las prostitutas de Madrid piden a Gallardón una reunión para buscar “espacios dignos”

Las manifestantes han reivindicado tener los mismo derechos que el resto de los trabajadores, pagar impuestos y recibir las mismas prestaciones del Estado

Manifestación de prostitutas en Madrid para pedir una entrevista con el alcalde.

Manifestación de prostitutas en Madrid para pedir una entrevista con el alcalde. EFE / KOTE RODRIGO

El colectivo en defensa de los derechos de las prostitutas Hetaira ha convocado en Madrid a un centenar de personas para pedir al alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón, una reunión y negociar la búsqueda de “espacios dignos” en los que poder ejercer una actividad que quieren sea legítima y reconocida como una más.

Alrededor de un centenar de personas, la mayoría de ellas prostitutas, se han manifestado desde Montera, una calle en la que habitualmente ejercen esta actividad, hasta la Puerta del Sol. Con una pancarta principal en la que se podía leer: No a la persecución, negociación de espacios, las trabajadoras del sexo, como se autodenomina el colectivo, han reivindicado los mismos derechos que el resto de trabajadores, el pago de impuestos y recibir del Estado las mismas prestaciones.

“Estamos hartas de que nos mantengan en la alegalidad, queremos que nuestra actividad sea legítima y reconocida como una labor más”, han señalado en un manifiesto leído al final de la marcha.

Petición de mayor seguridad

Las prostitutas, muchas de ellas con careta y que han coreado gritos como “estamos hasta las tetas de tanto político chuleta”, han pedido espacios donde poder trabajar tranquilas, con mayor seguridad, limpios, con papeleras, con sitios para descansar, tomar un café, bien alumbrados y con buenos accesos.

Todo esto, están convencidas, ayudará a que la sociedad las vea “como unas ciudadanas más y no como marginales” y a reducir el número de agresiones que reciben. Además, han denunciado estar “hartas” de que se diga que todas son víctimas de trata.

En este sentido, Cristina Garaizabal, portavoz de Hetaira, ha indicado que estas mujeres trabajan de manera voluntaria y quieren encontrar lugares negociados con el Ayuntamiento y el vecindario donde puedan trabajar tranquilas y en mejores condiciones.

Esta es la cuarta manifestación que celebra en Madrid el colectivo, que ha solicitado, sin éxito, “un mínimo de diez entrevistas” a Gallardón, según Garaizabal.

El silencio del alcalde

Andrea, una transexual que ejerce la prostitución, ha explicado que estaba en la manifestación para pedir al alcalde una negociación y para no ser discriminada por un trabajo que ella ha decidido desarrollar. Tras lamentar que la policía les “acosa con multas“, Andrea ha pedido a Gallardón que sea “pionero” en Madrid y les reciba.

“Por el momento queremos una negociación con Gallardón”, ha insistido Andrea, quien ha opinado que la legalización sería “magnífica”, pero hay que ir “paso a paso”.

Por su parte, Sara, otra participante en la marcha, ha criticado que el alcalde de la capital “siempre tenga un silencio por respuesta“.

Piruletas con forma de corazón y lemas reivindicativos

La manifestación ha discurrido entre curiosos, algunos a favor de sus reivindicaciones, otros no, como una señora mayor que les ha increpado, ante lo que las prostitutas han pedido respeto.

La organización ha repartido piruletas con forma de corazón y entre las frases más coreadas: “Ni víctimas, ni esclavas, nosotras decidimos”; “la calle también es nuestra y las putas tenemos derechos”; “las putas insistimos: los políticos no son hijos nuestros”; y “no te hagas más pajas que somos muy majas”.

La marcha ha terminado con la canción A quién le importa, un éxito de Alaska, y ha sido apoyada por varios colectivos de gais y lesbianas, entre ellos el COGAM y la FELGTB, además de la Asamblea Transmaricabollo de Sol del Movimiento 15-M, que portaba la pancarta: “Putas y chaperos somos clase obrera”.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/las-prostitutas-madrid-piden-gallardon-una-reunion-para-buscar-espacios-dignos-1210146

MANIFESTACIÓ REIVINDICATIVA

Les prostitutes de Madrid demanen a Gallardón una reunió per buscar “espais dignes”

Les manifestants han reivindicat tenir els mateixos drets que la resta dels treballadors, pagar impostos i rebre les mateixes prestacions de l’Estat

Manifestació de prostitutes a Madrid per demanar una entrevista amb l'alcalde.

Manifestació de prostitutes a Madrid per demanar una entrevista amb l’alcalde. {EFE} / KOTE RODRIGO

El col·lectiu en defensa dels drets de les prostitutes Hetaira ha convocat a Madrid un centenar de persones per demanar a l’alcalde, Alberto Ruiz-Gallardón, una reunió i negociar la recerca d'”espais dignes” per poder exercir una activitat que volen que sigui legítima i reconeguda com una més.

Al voltant d’un centenar de persones, la majoria d’elles prostitutes, s’han manifestat des de Montera, un carrer en què habitualment exerceixen aquesta activitat, fins a la Puerta del Sol. Amb una pancarta principal on es podia llegir: No a la persecució, negociació d’espais, les treballadores del sexe, com s’autodenomina el col·lectiu, han reivindicat els mateixos drets que la resta de treballadors, el pagament d’impostos i rebre de l’Estat les mateixes prestacions.

“Estem fartes que ens mantinguin en l’alegalitat, volem que la nostra activitat sigui legítima i reconeguda com una feina més”, han assenyalat en un manifest llegit al final de la marxa.

Petició de més seguretat

Les prostitutes, moltes d’elles amb careta i que han corejat crits com “estem fins a les tetes de tant polític xuleta“, han demanat espais on poder treballar tranquil·les, amb més seguretat, nets, amb papereres, amb llocs per descansar, prendre un cafè, ben il·luminats i amb bons accessos.

Tot això, estan convençudes, ajudarà a fer que la societat les vegi “com unes ciutadanes més i no com a marginals” i a reduir el nombre d’agressions que reben. A més, han denunciat estar “fartes” que es digui que totes són víctimes de tracta.

En aquest sentit, Cristina Garaizabal, portaveu d’Hetaira, ha indicat que aquestes dones treballen de manera voluntària i volen trobar llocs negociats amb l’Ajuntament i el veïnat on puguin treballar tranquil·les i en millors condicions.

Aquesta és la quarta manifestació que celebra a Madrid el col·lectiu, que ha sol·licitat, sense èxit, “un mínim de deu entrevistes” a Gallardón, segons Garaizabal.

El silenci de l’alcalde

Andrea, una transsexual que exerceix la prostitució, ha explicat que estava a la manifestació per demanar a l’alcalde una negociació i per no ser discriminada per una feina que ella ha decidit desenvolupar. Després de lamentar que la policia les “persegueix amb multes“, Andrea ha demanat a Gallardón que sigui “pioner” a Madrid i les rebi.

“De moment volem una negociació amb Gallardón”, ha insistit Andrea, que ha opinat que la legalització seria “magnífica”, però s’ha d’anar “pas a pas”.

Per la seva part, Sara, una altra participant en la marxa, ha criticat que l’alcalde de la capital “sempre tingui un silenci per resposta“.

Piruletes amb forma de cor i lemes reivindicatius

La manifestació ha transcorregut entre curiosos, alguns a favor de les seves reivindicacions, altres no, com una senyora gran que les ha increpat, i les prostitutes han demanat respecte.

L’organització ha repartit piruletes amb forma de cor i entre les frases més corejades: “Ni víctimes, ni esclaves, nosaltres decidim”; “el carrer també és nostre i les putes tenim drets”; “les putes insistim: els polítics no són fills nostres”; i “no et facis més palles que som molt maques”.

La marxa ha acabat amb la cançó A quien le importa, un èxit d’Alaska, i ha estat recolzada per diversos col·lectius de gais i lesbianes, entre ells el COGAM i la FELGTB, a més de l’Assemblea Transmaricabollo de Sol del Moviment 15-M, que portava la pancarta: “Putes i xaperos som classe obrera”.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/les-prostitutes-madrid-demanen-gallardon-una-reunio-per-buscar-espais-dignes-1210146

Share

Paula Vip: “Als clients no els deixo que parlin malament de la seva dona”

‘Escort’. Meticulosa comptable de dia i sol·licitada prostituta de luxe de nit. Una doble vida sense fissures.
Núria Navarro Periodista
 
 

Paula Vip.

Paula Vip. CARLOS MONTAÑÉS

Assegura un dels seus lleials clients que Paula Vip ennobleix el que alguns en poden dir vicis. Elegant, il·lustrada i amb un desarmant sentit de l’humor, exerceix de comptable als matins i, des de fa cinc anys, treballa en la prostitució de luxe la resta del dia. Un doblet escollit i meditat (ElBlogdePaula.com).

  -El meu marit va muntar una empresa que li vaig avalar amb la nòmina. No va anar bé, vaig hipotecar el meu pis, s’acumulaven els deutes…

-Un maldecap econòmic, vaja.

-Un dia vaig sentir al telediari que les putes guanyaven 200 euros diaris. ¡Amb aquests diners pagava el col·legi del meu fill! Mentre recollia els plats, vaig pensar: «¿Jo ho podria fer?».

-I es va respondre que sí.

-M’agrada el sexe i necessitava els diners. ¿Quin era el problema? Aquella tarda, a l’oficina, vaig començar a mirar els anuncis de prostitució als tabloides. Vaig trigar una setmana a organitzar-me, a fer-me les fotos i a saber com em volia publicitar: Sexe intel·ligent i morbós. Seria puta, sí, però faria alguna cosa més que obrir-me de cames a desconeguts.

-La primera vegada deu ser forta.

-¡Al primer client gairebé li pago jo! Moreno, melena recollida, ulls verds, casat, amb fills, autònom.

-No deu ser aquesta, la tònica.

-No me n’he anat mai al llit amb ningú si jo no he volgut. En cinc anys només he dit que no dues vegades. Em va semblar el més honest.

-Vostè és una dona preparada. Podria fer una altra cosa.

-¿Per què? ¡Si és genial! Cobro 300 euros la primera hora; 200, la segona i 100 per l’hora de companyia. Només atenc un client per dia i he conegut gent extraordinària.

-Un diria que és l’últim recurs.

-¿I no és últim recurs treballar en la neteja? Jo com a últim recurs voldria ser Belén Esteban, que cobra 30.000 euros per programa.

-El cos és un temple, diuen.

-¿Què entén per temple? Jo faig gimnàstica, menjo sa, estic més controlada mèdicament que mai. El sexe és plaer, és joc, et manté viva. És net, no és brut. Naturalment, t’ha d’agradar. Una puta a qui no li agradi el sexe és com una anorèxica fent de crítica gastronòmica. A més, la gent creu que els homes que busquen sexe de pagament se senten amb dret a no sé què, que és una relació de dominació, però la realitat és una altra.

-¿I quina és aquesta realitat?

-Busquen el repòs del guerrer.

-¿Repòs del guerrer?

-Un 80% tenen molta necessitat de ser escoltats, de trobar-se a gust, de riure i rebre alguna carícia. Les dones ens ajuntem una tarda amb les amigues, passem el món per la pedra i tornem a casa com noves. Ells no es comuniquen. Sovint, de les tres hores contractades, el sexe ocupa 15 minuts. Voldrien arribar a casa i sentir-se els reis, i es troben amb dones que han bregat amb els nens, la professió i la intendència, i que no estan per res. Ells saben que davant meu no es parla malament d’una esposa.

-Elles no paguen ni per 15 minuts de sexe.

-¡Jo tinc quatre clientes fixes! I li diré que aprecien la companyia però que mai perdonen el sexe. El sexe entre dones és molt divertit. Els portem un món d’avantatge.

-¿Mai s’ha sentit vexada?-Una vegada em van agredir. En cap moment vaig pensar que sortiria viva d’aquella habitació. No em va deixar un pam del cos sense morats, va estar a punt d’ofegar-me a la piscina privada de la suite. Un psicòpata.

-¿Ho veu? Ell es va sentir amb drets.-No t’agredeix un puter, sinó un membre de la societat que segurament pega a qualsevol dona. S’han d’eliminar prejudicis.

-¿Quins altres prejudicis eliminem?

-La idea que les putes són males mares, arrossegades i jonquis i que els puters són degenerats, bruts, bojos. Som unes treballadores, amb un horari i una vida privada. ¡Ningú ens ha atacat més que les abolicionistes! Tot el que fa olor de sexe els sembla dolent. Segons elles, estem alienades. S’haurien de seure amb les professionals i no amb no sé quin antropòleg que ha fet no sé quin estudi. ¿Per què no van a repartir condons pels polígons i ensenyen a les putes a dir no quan un client els diu que els la vol ficar sense preservatiu?

-Escolti, ¿la seva família sap del seu ofici?

-Aquest Nadal vaig sortir de l’armari. Vaig fer seure els meus germans i els ho vaig explicar. I em van respondre: «¡Quins collons que tens!». No hi va haver judici moral i vaig rebre de les meves cunyades les abraçades més tendres que he rebut mai.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20110220/paula-vip-als-clients-els-deixo-que-parlin-malament-seva-dona/868295.shtml

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en la página 84 de la secció de Contraportada de l’edició impresa del dia 20 de febrer de 2011 VEURE ARXIU (.PDF)

Share

La prensa argentina acusa a la selección española de perder contra su combinado por “ir de putas”

Los jugadores habrían visitado discotecas de la noche porteña en las que abundan ‘botineras’, o sea, chicas ‘caza-futbolistas’

Barcelona. (Redacción).- Parace ser que siempre se espera que los mejores den lo mejor de si, y que si no lo dan, pues la culpa es siempre de las féminas. Eso es lo que al menos debían pensar los periodistas que en su momento culpabilizaron a Sara Carbonero del mal estreno del equipo del Del Bosque en su debut mundialista por “despistar” a su novio, el portero, y los que ahora acusan al combinado rojo de haberse ido de fiesta con “señoritas de vida alegre” en Buenos Aires y no rendir por ello en su amistoso ante Argentina.

El diario argentino Clarín ha acusado a la selección española de no rendir ante su selección nacional en el partido amistoso que jugaron en la Bombonera, y que perdieron 4-1, por haberse ido de fiesta en compañía de “botineras”, es decir, “putas-busca-futbolistas”.

La “noche loca” del combinado español se habría producido a sólo 36 horas del partido amistoso hecho que, de ser cierto, podría justificar su bajo rendimiento en el ncuentro. “Además de sacarse fotos en el estadio y de visitar a la presidenta, los jugadores de España se divirtiron: la madrugada de el lunes se les vio en una conocida discoteca de la avenida Juan B Justo …”,explica el citado diario.

En la citada avenida de la capital porteña se sitúan las discotecas, Esperanto i Ink, famosas entre los jugadores de la liga albiceleste y rec¡loetas de chicas a la jaza de un futbolista de cartera abultada, conocidas como “botineras”.

El periodista Fernando Niembro, en su programa de radio Del Plata, protestó y comentó que “a mi porque me acreditaron pero si hubiese pagadao la entrada nme hubiese colocado en la puerta de la AFA y no me hibiese ido hasta que me devolvieran los 450 pesos de la entrada . LÑos españoles no podían ni con las piernas… “. Un colaborador de la tertulia agregó: “¡Claro, si se fueron todo de putes!”.

En la noche argetina es muy frecuente este tipo de “romances fugaces”, tanto, que el fenómeno ha sido exploado televisivamente con un culebrón llamado, precisamente, ‘Botineras’.

http://www.lavanguardia.es/deportes/noticias/20100910/54000938358/la-prensa-argentina-acusa-a-la-seleccion-espanola-de-perder-contra-su-combinado-por-ir-de-putas.html

Share

Hernán Rivera gana el Alfaguara con las andanzas de un iluminado

El novelista chileno Hernán Rivera Letelier, en una imagen del 2003. Foto: EFE / LEO LA VALLE

El novelista chileno Hernán Rivera Letelier, en una imagen del 2003. Foto: EFE / LEO LA VALLE

 

Apegado al paisaje inhóspito del desierto de Atacama, que marca la vida de sus habitantes, el escritor chileno Hernán Rivera Letelier (Talca, 1950) fue proclamado ayer ganador del 13° Premio Alfaguara de novela, dotado con 175.000 dólares (unos 129.220 euros) por el libro El arte de la resurrección, en el que se toma como excusa las prédicas de un iluminado que se cree Jesucristo para denunciar una realidad social injusta. El jurado presidido por Manuel Vicent valoró «el aliento y la fuerza narrativa» de Rivera Letelier, así como la creación de una «geografía personal a través del humor, el surrealismo y la tragedia».
Esta es la 12ª novela de Rivera Letelier –entre las anteriores destacan La Reina Isabel cantaba rancheras, El fantasista y La contadora de películas– para la que se ha inspirado en un personaje real, el Cristo de Elqui, que en los años 40 predicaba por tierras chilenas sobre la inminente llegada del fin del mundo. En la ficción del escritor, el autoproclamado hijo de Dios emprende por las zonas de las minas de sal la búsqueda de una prostituta devota de la Virgen del Carmen.
La zona de las minas de salitre, al norte del país, en pleno desierto de Atacama, es un escenario recurrente en la obra de Rivera Letelier. Incluso su personaje, el Cristo de Elqui, se ha ido colando en novelas anteriores, hasta que el escritor decidió darle rango de protagonista. Este personaje real inspiró también a Nicanor Parra un libro de poemas.
En cuanto a las prostitutas, él mismo reconoció ayer, en conversación telefónica, que hay quien le llama el escritor de las putas, personas a las que, afirma, se les coge cariño en medio del desierto.

DESIERTO Y RELIGIÓN / Rivera Letelier fue «explotado» en las minas de sal, donde trabajó 30 años. Residente en la actualidad en la ciudad de Antofagasta, llegó al desierto con 12 años, junto a su padre, un predicador evangelista del que ha tomado la retórica religiosa para el libro.
«Antes del desierto, yo no era nada», comentó ayer con ironía el autor, que se encuentra casi confundido con el árido paisaje en el que ha vivido durante más de 45 años y que es su fuente de inspiración. «No puedo escribir sobre otra cosa porque el desierto soy yo», añadió.
La obra ganadora de la presente edición del premio Alfaguara es también una forma de homenaje a los hombres y mujeres que conquistaron esa tierra hostil a finales del siglo XIX y que conoció uno de los momentos cumbre de la represión antiobrera de principios del siglo XX: la matanza de Santa María de Iquique que inspiró a numerosos artistas latinoamericanos de la pasada centuria.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=698317&idseccio_PK=1013&h=

NOVEL·LA|GUARDÓ

Hernán Rivera guanya l’Alfaguara amb les aventures d’un il·luminat

  1. • El jurat valora la força narrativa de l’escriptor xilè a ‘El arte de la resurrección’
  2. • L’àrid paisatge del desert d’Atacama ha marcat la vida i l’obra de l’autor

Aferrat al paisatge inhòspit del desert d’Atacama, que marca la vida dels seus habitants, l’escriptor xilè Hernán Rivera Letelier (Talca, 1950) va ser proclamat ahir guanyador del 13è Premi Alfaguara de novel·la, dotat amb 175.000 dòlars (uns 129.220 euros) pel llibre titulat El arte de la resurrección, en què es pren com a excusa les prèdiques d’un il·luminat que es creu Jesucrist per denunciar una realitat social injusta. El jurat presidit per Manuel Vicent va valorar «l’empenta i la força narrativa» de Rivera Letelier, així com la creació d’una «geografia personal a través de l’humor, el surrealisme i la tragèdia».
Aquesta és la 12a novel·la de Rivera Letelier –entre les anteriors destaquen La Reina Isabel cantaba rancheras, El fantasista i La contadora de películas– per a la qual s’ha inspirat en un personatge real, el Cristo de Elqui, que als anys 40 predicava per terres xilenes sobre la imminent arribada de la fi del món. En la ficció de l’escriptor, l’autoproclamat fill de Déu emprèn per les zones de les mines de sal la recerca d’una prostituta devota de la Verge del Carme.
La zona de les mines de salnitre, al nord del país, en ple desert d’Atacama, és un escenari recurrent en l’obra de Rivera Letelier. Fins i tot el seu personatge, el Cristo de Elqui, s’ha anat colant en novel·les anteriors, fins que l’escriptor va decidir donarli rang de protagonista. Aquest personatge real també va inspirar a Nicanor Parra un llibre de poemes.
Pel que fa a les prostitutes, ell mateix va reconèixer ahir, en conversa telefònica, que hi ha qui l’anomena l’escriptor de les putes, persones a les quals, afirma, se’ls agafa afecte enmig del desert.

DESERT I RELIGIÓ / Rivera Letelier va ser «explotat» a les mines de sal, on va treballar 30 anys. Resident en l’actualitat a la ciutat d’Antofagasta, va arribar al desert amb 12 anys, juntament amb el seu pare, un predicador evangelista del qual ha pres la retòrica religiosa per al llibre.
«Abans del desert, jo no era res», va comentar ahir amb ironia l’autor, que es troba gairebé confós amb l’àrid paisatge en què ha viscut durant més de 45 anys i que és la seva font d’inspiració. «No puc escriure sobre una altra cosa perquè el desert sóc jo», va afegir.
L’obra guanyadora de la present edició del premi Alfaguara és al mateix temps una forma d’homenatge als homes i les dones que van conquistar aquella terra hostil a finals del segle XIX i que va conèixer un dels moments culminants de la repressió antiobrera de principis del segle XX: la matança de Santa María de Iquique que va inspirar nombrosos artistes llatinoamericans de la centúria passada.

Share